Tribuna
Solitud independentista
Hi ha moments en la política que et fan sentir molt sol. Com si fos Smaug dalt d’Erebor, la muntanya solitària, mirant el món, esperant, i decidint no compartir algunes anàlisis i idees, perquè per molt encertades que cregui que són l’únic que generarien és potser més soroll, discrepàncies, lluites i debats, que en el fons, tot i ser necessaris, ara en aquest moment
són estèrils. Moltes vegades m’he sentit alienat de tots els debats a les xarxes, aquesta incapacitat que tenim com a col·lectiu d’assumir les pèrdues i la necessitat de buscar un boc expiatori. Les ganes de cercar-ho per part d’alguns en qui precisament estan patint presó o exili m’és altament decebedora.
No vull fer martirologi ni aixecar a escala d’herois els nostres presos i exiliats polítics, però mostra una profunda misèria humana d’aquells qui els volen convertir en traïdors o pitjor, fer veure que ells en sabien més. Em sento alienat de tots els oportunistes que per manca d’una resposta coordinada, o com a mínim una lectura compartida de la realitat, intenten aprofitar el buit de lideratge per crear-se un espai a costa de destruir la confiança mútua entre independentistes.
Em sento encara més alienat d’aquells que, perquè la realitat els colpeja a la cara amb uns resultats electorals que no corresponen a la seva bombolla relacional, el que fan és crear històries de conspiracions i traïcions, de pactes amb l’Estat que en el fons només els serveix a ells per poder negar la realitat. Em sento també en gran part alienat dels que encara intenten entabanar-nos, conscients o no que estan entabanant-nos perquè potser creuen en les seves històries, amb plans mestres, estratègies guanyadores i plans de conquesta de l’univers. És potser dels qui més allunyat em sento perquè crec que el buit que generen és pitjor que el que es va generar després de l’octubre del 2017. També em sento alienat dels que ajuden a la construcció dels marcs ideològics dels rivals, entrant en la seva dialèctica i jocs argumentals. D’aquells que buiden de contingut nacional un moviment que necessita construir una identitat nacional compartida.
No puc estar més allunyat dels que utilitzen els clixés etnoculturals del nostre país, com si no fos això el que més agrada a l’espanyolisme més ranci, i el que permet mantenir la barrera identitària. Paradoxalment el seu esforç va en contra del que volen combatre. Estic molt alienat fins i tot de mi mateix, d’aquells que, tenint una visió dels elements logístics que necessitem per guanyar, no sabem com arribar-hi o bé en tenim plans molt parcials. També per no saber com fer veure a la resta que necessitem la seva ajuda i, per molt hiperventilats que ens sembli el seu comportament, sense ells no podrem aconseguir-ho. En definitiva, de tan alienat a vegades em sento amb ganes de volar a Erebor, la muntanya solitària, i passar aquests dies allà. Sense donar la murga a ningú amb les meves cabòries.