Mitjanies

Si faig una ullada als estats que em mereixen respecte, per ser democràtics i responsables, em trobo que són governats per polítics que són mitjanies. És clar que ni Mr. Trump, ni il signore Salvini mereixen aquest respecte, però els deixo al marge. Preciso el que entenc per una mitjania en política. Es pot guanyar el premi Nobel d’economia i ser un polític mediocre. Un polític de nivell potser no passa de la regla de tres en matemàtiques, però en canvi sap parlar a la gent, té autoritat moral, capacitat de pactar i d’arrossegar un partit, un poble o una entitat internacional a prendre decisions difícils, però necessàries. Posaré un exemple. Els polítics europeus són mitjanies; si n’hi haguessin dos de nivell, haurien aconseguit que la nostra Unió Europea hagués trobat una sortida als immigrants que ens arriben en barques de goma des de la seva Àfrica. Estem obligats a salvar vides humanes, al marge de criteris administratius que aquests no em toquen a mi sinó al meu veí. No es poden aplicar criteris administratius a les vides humanes. Igualment, si tinguéssim un parell de polítics de nivell, Europa hauria aconseguit la unió fiscal i laboral, què és el proper pas endavant per a una Unió més completa.

Si tenim en compte el concepte de polític mitjà, que he explicat, només trobo mitjanies a Catalunya, a Espanya, a Europa i als altres estats del món, responsables democràticament. Potser trobaríem alguna excepció a les presons espanyoles, a l’exili o en un estat europeu. A Catalunya, Espanya i Europa trobem polítics molt honestos, molt treballadors, amb uns grans coneixements sobre les ciències bàsiques. Però no són polítics de nivell, ni Sánchez, ni Iglesias, ni Casado, ni Rivera. A Catalunya passa el mateix i em sap greu dir-ho, però una persona que no havia pensat mai a ocupar un càrrec polític important, difícilment farà el que s’espera d’ella. Serà honest, simpàtic, ideal com a gendre o cunyat. Fins i tot hàbil en algunes tàctiques, però no bon polític amb una estratègia ben marcada i capacitat de moure gent del seu partit i dels altres.

En aquest moment de la història, a Catalunya, Espanya, Europa i al món civilitzat s’han de prendre decisions que suposen trencar el que a la Facultat de Dret en dèiem l’statu quo. A nivell mundial, per exemple, esborrar els drets que tenen només les potències vencedores en la Segona Guerra Mundial en el Consell de Seguretat. A Catalunya i a Espanya cal trencar aquest diàleg de sords, que només porta cansament i pèrdua d’il·lusions. Que consti que no sé quines són les decisions que cal prendre. Però em sembla que els actuals polítics tampoc ho saben, o no gosen aplicar-les o saben que no se’n sortirien, No els puc ajudar. No soc polític de nivell i només em defenso en història econòmica, economia i en coneixement de les muntanyes de Catalunya.

La història ens diu que els polítics de nivell sorgeixen quan n’hem fet una de grossa, com una guerra, o un període de fam. La humanitat només té capacitat de trobar els homes que necessita en els moments més greus. És una mostra de falta de maduresa, que té un cost alt per a tots nosaltres.