Tant, tant i tant Tarantino

Una de les aportacions més grans del cinema de Tarantino és haver aplegat qualitat i comercialitat dins d’un context de cinema d’autor. Em diran que molt abans ja ho havien fet John Ford i Alfred Hitchcock, però el seu reconeixement els va venir a posteriori. El cinema destinat a les sales cinematogràfiques, malgrat etiquetes com d’autor o d’art i assaig, sempre té una vocació popular. El problema és que no hi ha un públic, sinó diversos. Si popular vol dir apropar-se a la gent, el cinema de Pasolini, Visconti, Fellini, Bergman, Truffaut eren populars, però segurament de difícil digestió per un jove de primera volada. I això és el que em va passar a mi i a molts de la meva quinta quan vam començar a anar a cinemes que no eren les sales de barri. Jo me’n vaig atipar, d’aquests mestres. Però per un noi jove, films com Teorema o Porcile eren de difícil descodificació. Per això, sense renunciar al cinema d’exploració de l’ànima humana, em va començar a passar pel cap si el cinema de qualitat no podia tenir el mateix esperit del que m’havia fet vibrar quan era petit, fins i tot el rodat a Esplugues City. Aquesta reflexió feta en plena era dels cinemes d’art i assaig va tenir resposta amb l’aparició dels Spielberg o Lucas, un cinema de guant de seda i puny de sèrie B, del qual Tarantino és un dels grans representants i que ha aconseguit crear a partir de molts referents un estil nou i propi. A Érase una vez en Hollywood, he tingut la sensació de trobar-me amb un company de pupitre comentant l’endemà l’últim episodi d’El Virginiano, Mannix, o El agente de Cipol, sèries dels 60 i 70 que cita a la pel·lícula. I també trobar-me’l assegut al meu costat als ja desapareguts cinemes Galileu, Liceu o Gayarre que van iniciar la meva relació amb el cinema. Tarantino ve a dir-nos que el cinema pot continuar sent fidel a la idea originària d’espectacle de fira que buscava impressionar amb imatges en moviment. Ara, però, amb molta més sofisticació i intel·ligència.