Si no fos per Mèxic

Cal dir que el títol està inspirat en el nom d’un banc per seure que hi ha al passeig Marítim de l’Escala, on els vells es reuneixen a les tardes per comentar tot el que podrien fer “si no fos” pel reuma, la cama, l’esquena, els anys... En aquest cas, però, serveix per fer referència al que hauria passat si el govern de Mèxic no hagués fet el que va fer entre l’any 1939 i el 1950: més de 130.000 éssers humans refugiats a França, principalment, una cinquena part dels quals eren catalans, no s’haurien escapat de les urpes dels nazis o dels franquistes i les haurien passat molt negres si no és que simplement i senzillament els haguessin matat, com van arribar a fer-ho a molts.

Encara que ho pugui semblar, no escric pas aquest article per mirar que es venguin exemplars d’un llibre meu, amb el mateix nom, que acaba de sortir, ja que és molt difícil que n’arribin exemplars a Europa... el que sí voldria és trobar un xic de suport a la meva pretensió que es tingui més present l’immens valor d’aquella gesta, única a la història de les relacions internacionals, que va dur a terme el govern de la meva pàtria a favor de demòcrates i republicans espanyols, catalans i d’altres nacionalitats que foren perseguits i fins i tot quedaren a la mercè de les forces totalitàries que manaren de manera absoluta a tants països de l’Europa occidental.

S’ha dit molt que el president LÁzaro Cárdenas va obrir les portes de Mèxic, però s’hi hauria d’afegir que el seu successor, Manuel Ávila Camacho, les va conservar així: ben obertes. Però encara hi ha molt més a dir: a més de rebre dignament uns cinquanta mil refugiats de moltes menes, fa per tots els possibles per venir a recollir-los a França mateix, i també a Portugal, i fer-los venir a Mèxic, on foren rebuts amb els braços oberts i tingueren l’oportunitat de viure i de fer-ho en llibertat. Sobre això, precisament, és el que voldria que es tingués més present, ara que es parla tant dels 80 anys del viatge cap a Veracruz del primer vaixell curull de refugiats, però no tant de l’heroica feina d’uns quants joves i improvisats diplomàtics, amb la mística de la Revolució Mexicana i els pantalons molt ben posats, que es van escarrassar arriscant en molts casos fins i tot la vida, per ajudar els perseguits. Cal recordar, per exemple, el poc conegut acord que l’agost de 1940 aconseguí de Petain l’ambaixador mexicà Luis I. Rodríguez, gràcies al qual els refugiats quedaren sota la protecció de la bandera mexicana, i tantes altres coses, com el fet de defensar dels franquistes el president Azaña amb la pistola a la mà...

Cal tenir presents també les gestions del cònsol general Gilberto Bosques, documentant dia i nit i amagant a diferents indrets els més perseguits, a més de crear centres d’acolliment i fent abordar alguns perseguits per la Gestapo, mig embolicats amb aquella mateixa bandera de tres colors que encara enlairem amb tant d’orgull. Això és el que voldria: que hi hagués més consciència del que va fer la Revolució Mexicana a favor de Catalunya.