Ladakh existeix

La controvertida decisió del primer ministre indi, Narendra Modi, de derogar l’article 370 de la Constitució índia amb el suport del Parlament i del president de l’Índia, ha deixat l’estat especial (amb un alt grau d’autonomia) de Jammu i Caixmir sense la seva condició d’especial, però també sense la seva condició d’estat; l’ha convertit en un territori de la Unió (amb assemblea legislativa) dependent directament del govern federal de Delhi. A més, i no menys transcendent, el decret de Delhi ha separat la regió de Ladakh de la resta de l’antic estat i l’ha transformada també en un nou territori de la Unió (sense assemblea legislativa, en aquest cas). Fa molts anys que intento explicar aquest conflicte als meus estudiants; he estat en diverses ocasions a pràcticament tots els seus racons; i segueixo pensant que probablement es tracta d’un dels conflictes polítics, religiosos, ètnics, lingüístics (i un llarg etcètera) més complexos als quals s’enfronta el món avui dia. Em limitaré per l’espai limitat d’aquest article a intentar aportar una mica de llum al cas concret de la separació del Ladakh, que per si mateixa explica gran part del conflicte.

Anem a pams. Què és el Caixmir? Estrictament és un territori separat actualment en tres estats diferents: l’Índia, el Pakistan i la Xina. Tres potències nuclears amb enormes interessos geoestratègics a la regió, incloent-hi l’aigua del riu Indus i els seus tributaris que travessen tota la regió. Centrem-nos en la part índia. L’Índia ocupa el fins ara estat de Jammu i Caixmir, format per dues regions molt diferenciades: al sud, les terres baixes de Jammu, de majoria hindú i ètnia dogra, i, al nord, les muntanyes, la vall del Caixmir amb capital a Srinagar, de majoria musulmana sunnita i ètnia caixmiri. En el nom de l’estat s’oblida la regió de Ladakh, situada al bell mig de l’Himàlaia, amb capital a Leh, de majoria budista i cultura i llengua tibetanes, i amb una superfície molt superior a la de la mateixa vall del Caixmir.

De fet, Ladakh va ser un regne independent fins a la primera meitat del segle XIX amb una rica història de més de mil anys. Però a final del segle XVIII va néixer l’imperi sikh a les terres baixes del Punjab i Jammu que va desafiar igual britànics i afganesos, fent-los fora de bona part del que és l’actual Pakistan i del nord-oest de l’Índia. La vall de Caixmir, annexionada primer pels mogols de l’Índia al segle XVI i ocupada pels afganesos al XVIII, va ser alliberada pels sikhs i incorporada al seu imperi. Per la seva part, el Ladakh va ser ocupat el 1834 per un general sikh, Zorawar Singh, al servei del virrei de Jammu, Gulab Singh, de religió hindú, que s’havia convertit en vassall dels sikhs. L’imperi sikh va ser finalment aniquilat pels britànics a mitjan segle i Gulab Singh, que al final de la guerra va trair els sikhs, va ser recompensat pels britànics, que el van elevar a la categoria de maharaja hereditari de Jammu i li van vendre les valls del Caixmir i Ladakh, entre d’altres, per una mòdica suma d’uns quants milions de rupies. Així va néixer fa 150 anys Jammu i Caixmir, amb un Jammu de majoria hindú, un Caixmir de majoria musulmana i un Ladakh de majoria budista, units pel caprici interessat de Londres. Fins a 1947, quan amb la partició del subcontinent el Pakistan va ocupar la part del regne formada pels actuals Azad Jammu i Caixmir –tradicionalment part de Jammu– i Gilgit-Baltistan –territori que Islamabad manté en uns llimbs legals i controla amb mà de ferro–; l’Índia va annexionar-se l’estat conegut fins ara com a Jammu i Caixmir, i una mica després els xinesos van annexionar-se el territori d’Aksai Chin com a resultat de la guerra de 1962 lliurada amb l’Índia.

Després de gairebé cinquanta anys de lluita, els ladakhs van aconseguir que el 1995 la seva regió disposés d’un mínim reconeixement territorial dins de l’estat de Jammu i Caixmir amb l’establiment del Ladakh Autonomous Hill Development Council, una mena de consell comarcal de capacitat molt limitada. Però és ara quan finalment, com a resultat dels intents de Delhi per diluir el sentiment independentista de la població de la vall del Caixmir per mitjà de la controvertida abolició de la seva condició d’estat i la pura repressió policial, el Ladakh aconsegueix un tímid reconeixement polític com a nou territori de la Unió, tot comptant amb un suport àmpliament majoritari de la seva població, excepció feta dels musulmans xiïtes de la zona de Kargil, els quals reclamen no quedar diluïts per la majoria budista centrada a les valls al voltant de Leh i de Zanskar.

Mentrestant el conflicte de la Vall del Caixmir ha quedat més obert que mai. La decisió d’eliminar la categoria d’estat a Jammu i Caixmir ha estat contestada tant pels federalistes com pels independentistes caixmiris. És probable que Modi intenti retornar-los la seva condició d’estat però mai la condició d’estat especial amb àmplia autonomia com passava fins ara. No funcionarà. La població caixmiri reclama de manera majoritària exercir el seu dret a l’autodeterminació i, fins que no es resolgui aquest greuge, el conflicte perviurà i probablement encara es farà més violent. És cert que, mentrestant, Ladakh ha avançat en el seu camí cap a ser reconegut com a entitat política i cultural, camí de nacional, de ple dret i la seva població ho ha aplaudit amb entusiasme. Ladakh existeix per fi.