Matem la Renaixença

El vodevil barat entre els dos partits hegemònics de l’independentisme emboira el debat de les idees, i conseqüentment, impossibilita redefinir la direcció d’un moviment que té part dels seus problemes en la voluntat inequívoca de ser un ostatge voluntari de la Renaixença, o sigui, d’un romanticisme indiscutiblement fecund dins el context d’aridesa literària i política de principis del XIX, però nociu quan ha brotat a posteriori amb discursos èpics deslligats de la realitat política del moment. Així doncs, la proliferació de quixots ha dut el triomf dels pragmàtics i la idealització estèril dels vençuts per seguir alimentant el cercle viciós de la derrota. Per això, quan el president Torra pren el verb d’activista exhortant a una confrontació democràtica amb l’Estat com si l’octubre del 2017 s’hagués sortit el carrer a fer un aplec parroquial, ha d’explicar el què i el com defugint d’heroïcitats de cartó pedra que solen amagar deixos d’irresponsabilitat política, i és que, si l’independentisme vol prosperar, necessita prendre el pragmatisme real que requereix tot projecte polític despullant-se d’arengues pròpies de la final de la Champions. De totes maneres, tampoc cal oblidar que un Estat monolític capaç de tractar els presos polítics seguint les pautes venjatives d’Espartero, pocs aspectes entendrà davant el pragmatisme, però llavors s’haurà abraçat la realitat com a tal i s’avançarà d’acord amb la mateixa sense vestir quimeres. Ara, tot s’ha de dir, per fer un pas com aquest es necessita la valentia política i moral de decebre els propis per aconseguir els objectius del demà, i, d’això, no sé si n’anem sobrats.