Weimar del Tàmesi

El Brexit ja s’ha infiltrat tant en la vida dels anglesos –entre els quals acabo de passar un parell de setmanes– que fins i tot els anuncis hi fan referències. En arribar a Gatwick, per exemple, el cartell d’una empresa que fa pastissos prefabricats declara que “Units, prosperarem” (s’entén: “units tots els britànics”, però fora de la UE). O bé un anunci d’una furgoneta (van, en anglès) fa servir un joc de paraules patriotera: “Great Britvan” (en comptes de “Great Britain”). Mentrestant, el sector de la població que no vol el Brexit recorre a la ironia: un amic meu va celebrar el seu aniversari obrint una ampolla de prosecco i tot seguit va dir: “Tenint en compte els temps que s’acosten, és una mica decadent, això; com si estiguéssim a la República de Weimar; aviat ens trobarem empenyent carretons plens de piles de bitllets de banc gairebé sense valor cap a les botigues...” I no exagerava gaire: pocs dies després es va filtrar un informe governamental que va confirmar que després d’un Brexit sense acord, hi hauria carències greus de menjar i medicaments. Per si això fos poc, un altre informe recent –de la Universitat de Strathclyde– ha revelat que a les escoles hi ha hagut un augment de bullying contra els alumnes procedents de la UE. Ara bé, una persona que ha treballat durant anys en un dels escalafons més alts de l’administració pública em va assegurar que, segons les seves fonts ben fiables, el Brexit no tindrà lloc. Una altra persona que ha treballat des de fa temps com a assistent parlamentari a Westminster (per tant, també té unes fonts fidedignes) em va dir que a principis d’octubre no només hi haurà eleccions generals sinó que és gairebé segur que l’oposició anti-Brexit guanyarà. O sigui, hi ha una possibilitat real que els meus compatriotes no acabin empenyent carretons de lliures desvalorades cap a tendes desproveïdes de fàrmacs o aliments alhora que els seus fills cada cop més xenòfobs atonyinen els companys continentals als patis escolars...