Quercus Suber

En arribant a Romanyà de la Selva, al costat oposat d’on comença el poble, a quatre passes es troba l’era de can Guitó. Un espai rodó, de dotze metres de diàmetre, amb un paviment de peces de ceràmica de les que s’anomenen “de ditada”, perquè en pastar-les hi passaven la petja dels dits, per tal que una vegada enfornades conservessin aquest dibuix. Envolta l’era un pedrís d’uns setanta centímetres d’alçada. És un lloc únic, tota vegada que fa esquena d’ase, i per una part es veu el mar de Palamós, i per l’altra besa tota la plana de la Selva, amb Llagostera i Cassà de la Selva a primer terme. Celebraríem que l’Ajuntament de Santa Cristina el restaurés i retolés, ja que és de les poques eres que queden, i a més, en un lloc de privilegi.

Els pagesos hi escampaven els cereals o els llegums per batre’ls, separant així el gra de la palla (expressió emprada sovint per distingir en moltes ocasions el que és profitós del que no ho és). A les Gavarres hi havia grans extensions de terres de conreu, que s’han abandonat en molta part, i el bosc les ha tornat al seu domini selvàtic.

La passada primavera, uns troncs socarrimats pel foc, allargassats a l’era, i coberts, cridaven l’atenció. En una post hi havia la necrològica que publiquem. Tot plegat obeïa a una performance que un animós grup ecologista va escampar per diferents indrets de les Gavarres –des de Sant Daniel fins a tocar a mar– . Tot un símbol i denúncia de l’abandonament sofert per l’alzina surera –Quercus suber– a causa de la indolència de propietaris i l’escàs ajut públic per mantenir-ne les plantacions.

L’aprofitament del suro procedent de l’escorçament d’aquests arbres, el seu bullit, el raspat, el llescat i el carrat va servir des de finals del segle XIX i tot el XX per obtenir pannes planes, de les quals se’n feien taps i també material aïllant, flotadors per als ormeigs de pesca i moltes altres utilitats. Aquestes feines han procurat vida i aliment per a milers de famílies de l’Empordà, la Selva, les Guilleries i el Montseny. Avui encara es treballa, però ha disminuït sensiblement la seva producció.

L’esquela és prou eloqüent perquè nosaltres hi hàgim d’afegir cap paraula. Una denúncia clara contra el malbaratament de la natura. Agrairem als nostres amables lectors que procurin llegir-la amb detall, pacientment. Immediatament es pren consciència del que suposa l’abandonament que avui sofreixen els boscos.