Diàleg bilateral

Pocs dies després de la moció de censura a Mariano Rajoy que va portar Pedro Sánchez a La Moncloa, amb el suport dels partits independentistes, el líder socialista va defensar la necessitat d’un diàleg bilateral entre els governs català i espanyol. Va ser el juny del 2018. Després arribarien les dues trobades amb el president Torra i les bones paraules de la vicepresidenta Carmen Calvo. Aquesta petita escletxa, però, es va tancar ràpidament el mes de febrer amb l’episodi del relator i la concentració a Madrid del PP, Ciutadans i Vox. És possible tornar al diàleg? Ni el més naïf hi confia. Des de JxCat s’obren a passar del no a l’abstenció a la investidura si hi ha aquest compromís de diàleg bilateral per part dels socialistes. Els ho avanço: no hi serà. Durant aquests anys de procés la cadira buida, la paret, ha estat el govern espanyol. Des d’aquí sempre s’ha apostat pel diàleg i això no pot canviar. Alguns s’esperaven un socialisme espanyol valent per encarrilar una solució política al conflicte. Error. El PSOE prefereix d’aliat Ciutadans que Unides Podem. Té en Josep Borrell i les seves males arts un dels puntals del seu govern en la lluita contra l’independentisme. I ha estat evident el menyspreu de Pedro Sánchez a JxCat i ERC després de les eleccions del mes de maig. El PP i el PSOE no són la mateixa cosa. Però no ens enganyem. Ni amb els uns ni amb els altres hi ha una sortida possible. Cal tornar a evidenciar-ho. No els ho posem fàcil.