Manipulant la història

El Ministeri de Justícia espanyol va oferir-nos aquest cap de setmana una prova ben clara de com es manipula la història arran d’una piulada sobre el paper d’Espanya en l’alliberament de París. Sí, tot allò que denuncien els “bojos” de l’Institut Nova Història (INH) que va passar fa uns quants anys, en una època en què, evidentment, ningú controlava què es feia i es desfeia des l’omnipotent monarquia absolutista espanyola. Un servidor no creu pas, ni de bon tros, com si fóssim en una secta, tot allò que s’afirma des l’INH, però negar l’opció d’una entitat de qüestionar la història oficial, per moltes bogeries que ens pugui semblar que conclou, no ho trobo just, ni gaire democràtic. Sobretot, per exemple, en el cas de la presumpta catalanitat de Colom, que no ha reivindicat només l’INH, sinó també moltes altres entitats, algunes presumiblement més serioses, com ara el Centre d’Estudis Colombins, dependent d’Òmnium Cultural. En tot cas, potser el que ens hauríem de preguntar tots plegats és per què des del món universitari pràcticament ningú ha treballat en aquesta qüestió, com si fes por tocar-la pel presumpte desprestigi que comportaria fer-ho. Com si no hi hagués prou llacunes per omplir entorn de la figura de Colom. Un apunt més sobre l’INH: en el periodisme hi ha un munt de periodistes que no tenen títol i un nombre molt més gran d’intrusos que en cap altra professió i no ens queixem.

Sobre la piulada del ministeri de Dolores Delgado, poca cosa cal afegir-hi que no s’hagi dit aquests dies i que el president Torra no resumís perfectament: “El paper espanyol en la II Guerra Mundial fou l’enviament de milers de soldats de la División Azul a lluitar al costat de Hitler.” Com tothom sap, als republicans de La Nueve, Espanya els hauria afusellat a tots si haguessin gosat posar al peu a la península.

Francament, el ridícul espanyol no pot ser més gran, sobretot quan encara hi ha centenars de milers de desapareguts, pràcticament tots ells republicans, enterrats en vorals i fosses comunes. Entre els quals, una de les glòries de la poesia espanyola, Federico García Lorca. Talment com si Proust o Hugo fossin enterrats en lloc desconegut. Algú s’ho imagina de França? Per cert, qui segueix enterrat amb tota glòria és el dictador Franco. A aquest sí que ningú el qüestiona.