Abecé de les mobilitzacions

La setmana passada prop de tres mil sociòlegs i similars s’aplegaven a Manchester per discutir de multitud de temes. Des de l’impacte social de les polítiques d’austeritat, al futur dels sindicats, el nou feminisme o l’actualitat dels moviments socials. En aquest darrer apartat, investigadors de tota mena i condició exposaven les seves explicacions sobre el passat i el present de les manifestacions anti-Putin, l’impacte de la revolució àrab a Egipte, la sorprenent durada de les manifestacions de les armilles grogues a França o el rol de les elits espanyoles en la crisi catalana.

Entre els aprenentatges del panell sobre mobilitzacions socials n’hi ha que afecten el que individus i organitzacions poden fer per mantenir la mobilització i d’altres que expliquen els mecanismes de control social utilitzats per reprimir o desmobilitzar les masses. Anem a pams. Una (constatació). La vida política d’un país va molt més enllà de la política visible en les institucions. Afortunadament. Dues. El moment o l’oportunitat política per a les mobilitzacions és una finestra que s’obre i es tanca. Tres. La participació individual en els moviments socials és variable i depèn de la resta de factors. Quatre. Els factors de fracàs en l’organització d’aquestes mobilitzacions descansen en tres factors: la incapacitat de mantenir el suport de les bases, el fraccionament de les organitzacions que li donen suport, i la rigidesa a l’hora d’adaptar-se a les noves condicions de l’entorn. Cinc. Els elements de control social actuen sobre les mobilitzacions via repressió, amenaça, visibilització o ocultació de la protesta.

Cap Sant Grial fins aquí. Tanmateix, sí algunes pistes estretes, sobretot, a partir de l’experiència francesa. Una. Els acords de mínims sobre què uneix els qui es mobilitzen són sempre possibles, particularment quan la presència de les forces de control extern ajuden a la pervivència de la mobilització i no fan desaparèixer els motius de la protesta. Dues. En la tensió entre inclusivitat-radicalitat cal pensar sempre en un acord que no alieni els principals impulsors de la protesta: les classes mitjanes. Tres. Els greuges de tipus socioeconòmic sempre són més inclusius que no pas els fets estrictament sobre una base ideològica (i ja no diguem ètnica o cultural) i es fonamenten en la voluntat de (re)polititzar allò que unes elits han considerat que està fora de la taula de discussió. Quatre. Cal fugir de les sobrerepresentacions institucionals o personals: un moviment és el que és per la seva capacitat de teixir consensos transversals. Cinc. La gent pot i vol involucrar-se per causes més grans que el propi interès. Cal, però, no esgotar aquest suport ni demanar heroïcitats a cop d’impaciència. La gent va i ve en funció dels elements anteriors i cal acceptar aquesta fluctuació com un fet. Sis. Cal fugir de les coherències absolutes. No existeixen. Au, bona Diada.