L’essència de la República

Recordava encertadament el professor d’economia mallorquí Joan Mir, en un curs a l’UCE, com el sí a la independència d’Escòcia va guanyar en barris obrers de vot tradicionalment laborista perquè van adonar-se, ras i curt, que era l’única manera de desempallegar-se per sempre dels cíclics governs tories de Londres, que els dirigien a l’infaust record de Thatcher. L’argument, ben racional, s’ha explotat en canvi poc a Catalunya: els beneficis de governar-te des de dins i no des de fora, amb tot el que el coneixement, la proximitat i l’amor pel país implica de positiu, i d’imbatible, a l’hora de triar les polítiques que millor van a l’economia, la societat, la cultura i la idiosincràsia pròpia, més progressista. És cert que, tot i que segueix d’esquena a la realitat catalana, el raonament costa més de fer veure amb el PSOE a La Moncloa, però cal insistir-hi perquè la dreta, ultra quan parla de Catalunya, tard o d’hora tornarà a manar, i ho farà com sempre en col·lisió amb el país.

És clar que Mir defensava aquí que copiar l’estratègia escocesa és erroni perquè s’exclouria una gran i històrica base de votants de CiU si s’associen al republicanisme només valors progressistes, com segons ell va passar amb el tripartit. I aquí discrepo, perquè aquesta bossa està tan a les antípodes com la d’esquerres de l’Espanya del PP, Cs i Vox, hereva d’Aznar. I resulta que moltes tesis del centredreta català són tant o més progressistes que les del centreesquerra espanyol. També a Prada ho suggeria la portaveu d’ERC, Marta Vilalta: perquè més gent es faci seu el projecte republicà cal fugir del soroll polític quotidià i tornar a l’arrel, a explicar per què honestament creiem que la independència és el millor que li pot passar a tothom que viu a Catalunya.