Museu del Ratpenat

Si us parlo d’en Josep Almar molt probablement no sabreu de qui us parlo. Si ho faig del Ratpenat potser us sonarà d’alguna cosa si sou del Baix Empordà o de Sant Feliu de Guíxols més concretament. Entrant a Sant Feliu, per la ronda de Ponent, just abans d’arribar a la penúltima rotonda que deixa pas a l’accés a la ciutat, un rètol us anuncia l’accés a un espai oníric, únic en la seva composició i de contingut inesperat. És el Museu del Ratpenat, en una finca al costat de la riera Mascanada, on en Josep hi té els seus somnis i la seva vida. Hi trobareu pintures, moltes eines, estris, invents, muntatges amb peces de rebuig, màquines que ha creat i que funcionen, una col·lecció de vaixells, maquetes de tot tipus, baldufes, tot en un cert desordre ordenat, intens i ric en emocions, obra d’un polifacètic personatge que ha fet del museu el sentit de la seva vida. Figures i objectes irreverents, frases impactants, miniatures, escultures interiors i exteriors, molts i molts petits objectes d’elaboració pròpia s’exhibeixen en tots els espais. No li agrada que li diguin Josep. Vol que s’adrecin a ell com a Ratpenat. Ho faré seguint els seus desitjos. L’arquitectura és desordenada però única en els continguts. La visita, millor anunciada o reservada, us deixarà bocabadats. La seva creativitat i l’esperit de recerca constant l’han convertit a la seva edat en un home inconformista i decebut amb els polítics i les institucions pel poc suport que ha rebut. La història de cada objecte, el sentit de les frases que es llegeixen en les parets, la funcionalitat del petit objecte, ens expliquen la personalitat del seu autor i de la seva riquesa intel·lectual. Aquesta singularitat no el fa fàcilment accessible. Has d’entrar en la seva ànima per apropar-se a la seva intimitat que li agrada compartir. Lloc, obra i personatge es fusionen en aquest espai únic. Home d’ideals, es considera un gra de sorra en la construcció d’un país mig espatllat, que no sap cap a on va.

El museu del Ratpenat està pensat per rebre visites. Om que li agrada ensenyar, disposa d’un espai per fer tallers d’invents, reproduir-ne i investigar sobre materials de rebuig. Li agrada molt ensenyar. Però aquest estil de treball, rebel i exigent alhora, no segueix els cànons del que és normatiu cosa per la qual no ha trobat l’acompanyament d’aquelles institucions que el podrien ajudar. Això és una llàstima perquè l’obra es mereix un reconeixement i alhora un mecenatge que avui no existeix. El seu desig és que aquesta casa museu, en forma de llegat, passés a l’Ajuntament o qui se’n volgués fer càrrec. Però malauradament sembla però que les coses no van per bon camí. No voldria que es perdés i desitjaria deixar-ho a la societat, a la humanitat. Com que no té ajuts, faria falta un grup d’amics o un col·lectiu que se’n fes càrrec per evitar que tot plegat es perdi. Fins i tot les escoles hi han deixat d’anar, potser per un tema de seguretat que tant preocupa els mestres. El problema, que el coneix tothom, presenta una difícil solució, administrativa i econòmica. I perquè no es perdi, i perquè quedi per al poble, caldria una acció decidida i valenta dels agents culturals i municipals per tal de trobar-hi una solució. I mentre parlem de tot plegat, ens fa una baldufa amb el tronc d’un ginebró que desprèn una olor que impregna l’espai. La fusta feta baldufa ha desprès un oli natural que, amb gran mestratge en Ratpenat ha sabut aprofitar per protegir-la. Li agrada parlar hores i hores de les seves coses, com si fossin els seus fills. La sardana forjada és un dels seus darrers treballs. Una sardana per agermanar pobles i persones; o l’home que va atrapar la pluja, amb materials que ell troba i que aprofita. No es pot explicar sense veure-ho. Acabo fent una crida a tots aquells que estimen la cultura de casa nostra per evitar la desaparició d’aquest espai singular.