Ser dona a Teheran

Emmanuel Macron va incendiar la cimera del G7 pels focs a l’Amazònia. El president francès, amfitrió de la cita dels set països més rics del món, va manifestar que França no donaria suport a l’acord de lliure comerç entre Mercosur i la UE, ja que el Brasil no respecta els seus compromisos de protecció de la selva amazònica. Jair Bolsonaro, el populista president brasiler, va tenir una reacció de manual. Va acusar Macron de tenir una “mentalitat colonialista” i a continuació es va burlar de la diferència d’edat entre el president francès i la seva dona, que és de 24 anys, mentre que Bolsonaro està casat amb una dona 27 anys menor que ell. L’edat de les dones –motiu d’enveja del francès segons el brasiler– barrejada amb el colonialisme, el gran anatema. Aquest va ser el mateix argument que va fer servir Hamid Dabashi, un professor de la Universitat de Colúmbia d’origen iranià, un notori antisemita que compara l’ascens de l’islamisme amb la teoria de l’alliberament, quan el 2003 Azar Nafisi va publicar Reading Lolita in Tehran (traducció en castellà del 2011), un llibre autobiogràfic d’aquesta professora de literatura, també iraniana, que el 1995 va ser expulsada de la Universitat perquè es va negar a posar-se el mocador al cap. El llibre és, en aquest sentit, un mosaic de l’evolució integrista del règim iranià després de les expectatives creades per la revolució dels aiatol·làs de 1979.

Llegir Nabokov o Henry James o Scott Fitzgerald o Jane Austen es va convertir en un exercici privat, que Nafisi va compartir amb set alumnes, i en un festival de la llibertat oculta que els servia de refugi contra la intransigència del cada vegada més influent integrisme islamista dels ulemes. Els autors triats per descriure la involució del règim al qual Nafisi havia donat suport inicialment i la llengua amb la qual va escriure el llibre, l’anglès, van servir d’excusa perquè Dabashi s’abraonés contra la seva compatriota. Li va dir de tot. I, curiosament, va acusar-la de conservadora. Qui pot tenir el fetge d’encolomar a algú altre la llufa que penja d’ell mateix? Dabashi és d’aquells intel·lectuals que creuen que l’agressivitat és el millor argument i l’estirabot un recurs dialèctic per desacreditar l’oponent. Com que defensa el règim de Teheran des de posicions suposadament d’esquerres, Dabashi es va atrevir a comparar Nafisi amb Lynndie England, la soldat estatunidenca que va ser condemnada per abusar dels presoners iraquians a Abu Ghraib. No és el primer ni l’únic intel·lectual, iranià o no, que es posa al costat dels clergues que governen l’Iran amb mà de ferro. Al capdavall, el Partit Comunista Iranià va participar molt activament en els fets de 1979 i els comunistes i els ulemes conservadors van competir per dominar el parlament, l’exèrcit i les universitats, al principi pacíficament, però després ho farien amb les armes quan la guerra esclatà a l’oest del país. Llavors tot va canviar, però la cantarella encara se sent, i ara hi ha una jove generació que adopta el discurs de l’alemany Jürgen Habermas per donar un respir al règim. O més ben dit, per trobar una sortida al “govern dels ulemes” amb el famós “patriotisme constitucional”.

Nafisi va ser expulsada de la Universitat el 1995 i el 1997 es va exiliar als EUA. El buit havia substituït la primerenca il·lusió per la revolució que l’havia empès a tornar a Teheran per fer-hi classes. La pressió de l’islamisme contra les dones va ser intolerable de bon començament. Ser dona al món és un risc –les dones són violades, els homes no–, però ser-ho en els països on la intolerància religiosa és una doctrina d’estat deu ser angoixant. El relativisme en aquesta qüestió és un pecat imperdonable. A tot el món la dona està discriminada, però a l’Iran –i en altres estats islàmics– encara més. La lapidació per adulteri és una pràctica habitual i les fuetades un costum medieval en vigor. Al mes de març d’enguany, l’advocada i defensora dels drets humans Nasrin Sotoudeh va ser condemnada a presó per haver representat legalment una dona arrestada per no portar el mocador al cap en públic, cosa que les autoritats iranianes consideren “propaganda contra el sistema”. Aquesta setmana, tres activistes més —Monireh Arabshahi, Yasaman Aryani i Mojgan Keshavarz— han estat condemnades a 55 anys de presó amb el mateix argument. L’eix del mal hauria de ser això i no tan sols l’amenaça nuclear. I entretant, Macron es “preocupa” per l’Amazònia i fa la farina blana a Hassan Rouhani, el president de l’Iran, per crear les “condicions” per a una trobada amb Donald Trump, que continua tan de punta amb els iranians com Jimmy Carter ho estava el 1979. Els drets humans sempre surten damnificats de les relacions internacionals. I els drets de les dones es tornen invisibles, també a Biarritz.