Referèndums

Els últims esdeveniments al voltant del Brexit han tornat a obrir la caixa dels trons. I com no podia ser d’una altra manera, s’ha aprofitat l’oportunitat per carregar contra els referèndums com a culpables de tots els mals de la humanitat. Sí, senyors i senyores, com va dir aquell gran estadista anomenat Enric Millo, “els referèndums consoliden i accentuen els conflictes”. Vaja, que el nou secretari general d’Acció Exterior del govern andalús (per mèrits propis, no es pensin) ens explica que les urnes no només no serveixen per arreglar els problemes, sinó que els accentuen. Per cert, més o menys en la línia que sostenia l’expresident espanyol Zapatero, en el sentit que “el referèndum és una eina que divideix artificialment i, a més, qui el perd vol la revenja”. Olé tu!

Aquests personatges i altres actors mediàtics entestats a barrejar els testos amb les olles, amaguen el cap sota l’ala davant la realitat que ens diu que durant l’últim segle els nous estats s’han multiplicat a Europa. Dels 20 que hi havia el 1900 fins als més de 50 d’avui. I que molts d’ells han nascut de manera pacífica gràcies a referèndums. O és que la separació de Noruega de Suècia del 1905 gràcies a les urnes va ser antidemocràtica i va dividir algú? O la d’Islàndia respecte de Dinamarca del 1944? O, en el cas contrari, la gent s’esbatussa pel carrer al Quebec després que l’any 1995 el no guanyés per un estrat marge en el referèndum d’autodeterminació pactat amb el Canadà i en el qual va votar més del 90% de la població? Les urnes no mosseguen i les paperetes no exploten quan s’hi dipositen. Al contrari. Els referèndums són la via més directa a la democràcia i un excel·lent termòmetre de la salut d’una societat. Un instrument que, per cert, no hem vist que hagi dividit gens la societat suïssa, tot i haver-ne realitzat més de 600 en els últims 150 anys. No són els referèndums ni les urnes el que divideix les societats, sinó la negació de drets i els cops de porra contra la gent que només vol votar.