El temps i les mentides

Sabem que una de les preocupacions fonamentals de l’Estat espanyol, des que es va veure en el destret d’haver d’afrontar el sobiranisme català, és mirar de projectar una determinada imatge cap a l’exterior. Espanya s’ha vist al mirall que l’independentisme li ha posat al davant i no s’ha agradat gaire, però l’opció no ha estat canviar de cara, sinó abocar-se grans dosis de maquillatge, a més de seguir negant el que és evident a ulls de tothom.

Les imatges de policies de les forces vingudes de fora de Catalunya a atonyinar votants, tot segrestant urnes i entrant a impremtes i redaccions de diari, no contribueixen gaire a mostrar al món que l’Estat espanyol s’ha posat a l’altura de les democràcies modernes després d’una de les dictadures més llargues de la història occidental.

En lloc de corregir-se en les seves pitjors dinàmiques, s’ha dedicat a carregar contra aquells que han sabut posar el dit a la llaga. S’ha arribat a comparar, davant de la vergonya aliena internacional, el fet de votar en un referèndum no autoritzat per l’Estat, a una violació, amb l’excusa que “el sexe està bé però no el sexe no consentit, que és violació”. N’hi ha que encara riuen de la mena de mentalitat que traspua una afirmació d’aquest calibre.

Aquestes metàfores de mala fortuna han acabat d’enterbolir la imatge espanyola, talment com la resposta del ministre Borrell davant de les simples preguntes d’un periodista alemany que tan sols provava de ser equànime. La mescla de provincianisme, nacionalisme ranci, orgull acomplexat i manipulació històrica l’està convertint en una riota que no es fa gaire evident perquè la diplomàcia obliga a mantenir les formes.

L’últim despropòsit ha estat l’intent d’apropiació nacionalista i en clau estatal dels republicans espanyols de la divisió coneguda com La Nueve, que certament van contribuir a l’alliberament de París. Espanyols que havien estat privats de la seva nacionalitat per Franco, i que l’Estat espanyol ha menystingut durant dècades, i oblidat completament –no ha tret cap dels seus companys de les fosses comunes, i es continua honorant el dictador en un mausoleu gegantí, mantingut pels impostos de tots–, serveix per construir la ficció d’una Espanya antifeixista des de sempre, quan sense el llegat franquista no s’entén el disseny institucional –i constitucional– que coneixem com l’Estat espanyol des del 1978.

La història d’un estat sempre és complexa, i no reductible a la història d’un plegat d’individus. Els mateixos que pretenen reivindicar un determinat llegat llibertari no han dit mai res de l’exili català, o dels catalans que van morir als camps de concentració nazis, o dels que van sobreviure i, morint fa pocs dies, s’han trobat que des de l’Estat espanyol se’ls ha continuat menystenint, i no han rebut ni una sola nota de condol. No és possible voler fer-se seva La Nueve i alhora ignorar la mort de Neus Català o de Conxita Grangé.

És evident que mai, des de l’Estat espanyol, voldran reivindicar el que aconsegueixi –en l’àmbit polític, o esportiu– un independentista. L’Estat es fa seu allò que va a favor dels seus interessos, encara que ho hagi de tergiversar. Només desfigurant la història es pot voler fer creure que els combatents republicans de La Nueve tindrien en bona consideració la monarquia espanyola, ara que veuen que l’Estat espanyol ha tornat a acceptar una forma de feixisme sense dissimulacions com a partit en representació al Congrés. Un partit que fa d’acusació particular en un judici on seran condemnats uns polítics catalans que s’atreviren al gran delicte de muntar un referèndum sense l’autorització d’un Estat que havia despenalitzat precisament aquesta mena de conductes.

Si l’estat espanyol vol deixar de donar mala imatge, doncs que canviï el seu capteniment, en lloc de lluitar amb matusseria per fer callar aquelles veus que, induïdes o no des del catalanisme, només miren de descriure el problema amb justícia i esperit liberal.

Una sentència dura, ferotgement repressiva, donarà encara més ales a la llegenda negra espanyola. En l’àmbit internacional, els grans titulars es faran ressò dels anys de presó que possiblement pesin sobre els líders independentistes. Llavors encara s’analitzaran més a fons el fets, tot el que va portar a tirar endavant l’1-O, i com s’ha muntat un cas penal amb delictes violents quan no hi va haver cap altra violència que la dels policies que imposaven la llei de ferro d’un estat rigorista. Els recursos a la justícia internacional són inevitables. El temps ho posarà tot a lloc.