Un serial maleït

Del fet que els pobles repeteixen la seva història perquè perden la memòria, com deia Ortega y Gasset, parafrasejant Heròdot, no en tinc cap dubte. I als espanyols els correspon una gran dosi d’aquesta veritat. És clar que a governants narcisistes com ara Pedro Sánchez només els interessa la postveritat, on es legitimen les mil ignoràncies que acumulen, i d’aquesta (relativisme dogmàtic) es nodreixen tots els despropòsits de la seva pròpia collita o del seu cínic instructor Iván Redondo. Tot el que anem veient durant aquest estiu del 2019 és una antologia de vanitats i contradiccions saturats de vacuïtat sense precedents. Ni Zapatero –al qual va desbordar una crisi real– ho podria superar; entre altres raons perquè no era vanitós, ni superb, ni pedant, ni exhibicionista d’un ego descomunal. Al peculiar Pedro Sánchez li quadraria l’avís d’Homer: “Els déus ceguen amb la supèrbia els herois que volen perdre.” I així estem actualment.

Frédéric bastiat, molt partidari del lliure mercat, afirmava que “la llei s’ha pervertit sota la influència de dues causes ben diferents: l’egoisme mancat d’intel·ligència i la falsa filantropia”. Algú pot arribar a imaginar que del brutal individualisme de l’open society es pugui arribar a l’harmonia social? Algun neci pot donar llum a la idea que de la “teoria del caos” pot sorgir un nou Estat o un govern social universal? Algú podria negar que de l’egoisme personal no se’n genera res més que conflictes? Alguns partits de l’esquerra espanyola i alguns sectors sectaris de la dreta diuen, segons es dedueix de la seva praxi, que les coses milloraran l’endemà mateix del caos. Quanta niciesa, però és així, i Catalunya tampoc queda al marge d’aquesta fenomenologia.

lA CLASSE POLÍTICA ESPANYOLA –i bona part de la catalana– ha desterrat el sentit comú. Jaime Balme, el d’El criteri, quedaria parat de veure on ha anat a raure l’emblemàtica saviesa del seny. Malgrat tot, el pitjor no és això, sinó l’eclipsi del sentit de la realitat, la ceguesa que porta a la seva negació. Tan mancats de tot són aquests polítics que ni tan sols dubten de la seva pròpia incompetència? Em pregunto deu cops al dia si saben el que és l’examen de consciència, o si se’ls il·lumina al cap per casualitat alguna cosa semblant al dubte metòdic de Descartes o al racionalisme volterià. No aspiro a que coneguin els conceptes de Sant Tomàs d’Aquino sobre el Bé Comú, la Justícia Distributiva o les normes de bon govern. Això ja potser seria demanar-los massa.

ignoro si són conscients que han posat en un greu risc la supervivència del sistema democràtic (potser somien que la progressiva islamització d’Europa salvi el nostre estat del benestar o les nostres democràcies?). Des de la II República i la nostra Guerra Civil no he vist una bestiesa més gran. Que les pasteres i les màfies de traficants –mitjançant les ONG– salvaran les nostres pensions? Segurament van proferir semblants nicieses en una nit de festa i alcohol, del contrari es posa en qüestió la capacitat o l’aptitud raonable d’aquests dirigents. La meva pregunta seria si una cemocràcia que no respectz de manera escrupolosa les seves regles –i garanteix la seva autoprotecció– serà capaç de sobreviure. Ni és menor el que Salvini ha posat en marxa a Itàlia; ni Boris Johnson sembla un defensor de la més vella democràcia mundial; ni Trump respecta res que no siguin els seus propis capricis i interessos. Es veurà en les pròximes dates qui comença a guanya eleccions a Alemanya, França o als països de l’Est: els que se sentin temptats a no respectar les regles del joc. Vox és entre nosaltres un toc de trompeta per deixar els llençols.

Si el sistema democràtica SUCUMBÍS, la llibertat econòmica, la llibertat de mercat, l’acompanyaria en la ruïna: es convertiria en el primer contrapoder a eliminar, com demostra la història, la Cuba de Castro, la Veneçuela de Maduro, o les insensates apologies demagògiques del gloriós Pablo Iglesias i la seva coherent praxi del xalet luxós. Si bé carreguin també amb la seva responsabilitat els filantrops com ara el senyor Soros, o els generosos capitalistes de les multinacionals que atropellen les lleis de les nacions democràtiques, se’n riuen amb trampes dels seus deures fiscals, burlen les lleis nacionals i extreuen beneficis immorals de l’explotació i de l’especulació més escandalosa. També ells són responsables del que pugui passar a partir d’una crisi tan greu, si es repeteix, com la del 2007, o la paradigmàtica del 1929. Aquesta va portar el feixisme. La que s’apropa, segons els profetes de l’economia, pot portar l’eco del que van ser els anys del segle passat, o ves a saber què.

no és la demència de la calor de l’estiu més irregular que s’hagi conegut, sinó una greu inquietud compartida per ments clarividents. L’historiador Robert Kagan avisa que la seva màxima preocupació és que l’ordre mundial avui està sent minat de manera gradual i en qualsevol moment es pot ensorrar. De qui és la responsabilitat, sinó de la lamentable classe política dels molts deficients lideratges nacionals i mundials? Mal analista serà el que rebutgi la virtualitat de la port de Kagan.