Anem darrere de peix mort

La vicepresidenta espanyola, María Teresa Fernández de la Vega, ha dit que li sembla molt bé que al Senat es parlin amb normalitat el català, el basc i el gallec. Com que aquestes mateixes declaracions són impensables referides al Congrés de Diputats, vostès ja es poden fer una idea força aproximada de quin concepte té la vicepresidenta de les llengües que hi ha a l'Estat i de la utilitat i transcendència de la cambra alta del sistema parlamentari espanyol. I vés que encara no l'haguem de comptar entre els polítics suposadament menys indisposats sobre el plurilingüisme senatorial.

Com que res de tot això no és nou ni sorprenent, sí que és estrany, en canvi, que encara hi hagi qui considera que portar el català –i de retruc les altres llengües– a les institucions espanyoles ha de ser una fita sempre viva i necessària quan en realitat es tracta d'una empresa completament estèril, d'una lluita que potser aconseguirà fins i tot alguna modesta victòria, vist com pinten les necessitats de pactes polítics, però que no donarà mai cap mena de fruit ni de profit tangible.

Per què volem poder expressar-nos en català al Senat o a qualsevol instància estatal fora de Catalunya? Per exercir el dret que tenim a manifestar-nos en la nostra llengua? Per posar-li a l'Estat espanyol la disfressa –i no pas el vestit– de plurinacional i pluricultural? O perquè som mesells i persistim a voler relacionar-nos en un marc polític espanyol, com també demostra tanta insistència a voler reformar un Tribunal Constitucional que mai no admetrà res que ens porti a ser tractats com a iguals? No ens adonem que anem darrere de peix mort?

Totes aquestes accions podien arribar a tenir un cert sentit quan la bona voluntat política ens portava a fer un ús més que generós de la didàctica i provàvem d'explicar cordialment als espanyols que volíem formar part del mateix estat que ells i els reclamàvem que l'aparellament anés acompanyat d'un amor que en realitat mai no ha existit.

És a la vista de tot això, que em ve al cap una reflexió que algú amb un cert predicament va fer. Ara mateix no puc recordar ni el nom ni quan ho va dir –que em perdoni, doncs, l'autor o la totpoderosa SGAE–, però el missatge era i és prou clar i vigent: no cal que insistim a parlar d'amor amb l'Estat espanyol quan tot el que ell pensa i vol dels catalans és sexe. I no sempre per les vies més ortodoxes, hi afegiria jo.