Un país que desconeixem

La periodista Júlia Taurinyà , una de les persones de la Catalunya del Nord més actives a la xarxa, juntament amb el també periodista d’aquesta casa Aleix Renyé i l’escriptor Joan-Lluís Lluís , explicava ahir a Twitter les dificultats que havien tingut, ella i la seva família (tots catalanoparlants), per ser atesos en la seva llengua durant una recent visita a terres gironines. Segons relatava, els cambrers del restaurant on van celebrar un àpat familiar els parlaven en castellà o en francès, malgrat la seva insistència que els parlessin en català. “Nos diuen que no semblem catalans. Mon pare se posa nerviós”, escriu. L’anècdota no deixa de ser això, una anècdota, però il·lustra molt bé el desconeixement de la realitat del país, de tot el país, vull dir (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per no dir l’Alguer), que tenen molts dels nostres conciutadans. Fins i tot, entre els partidaris de la independència, en teoria més conscienciats sobre el tema.

L’Aleix Renyé va explicar aquest estiu a Twitter una altra anècdota similar, més greu, si fos possible. Durant una visita guiada al monestir de Poblet, programada en català, el guia va decidir de fer-la en castellà a petició d’una parella que no entenia la nostra llengua. Això mateix, que ja és greu, ho va ser més perquè alguns dels familiars que anaven amb l’Aleix no entenien el castellà. Eren nord-catalans, educats en català i francès. Un oxímoron per a molta gent a qui no els cap al cap que algú que sap català pugui no saber castellà.

Més. Aquest estiu a Vall-de-roures, a la Franja de Ponent. Incomprensiblement, diferents taules de catalans es dirigeixen en castellà als cambrers –un noi de la zona, aragonès, i per tant catalanoparlant, i un de valencià, també catalanoparlant. Per què dos parlants de català parlaven entre ells en castellà? Per què abandonaven la seva llengua? La situació s’hauria evitat si els catalans haguessin tingut consciència que, tot i ser a Aragó, a Vall-de-roures, i a Cretes i a Beseit i a moltes altres poblacions de la zona, gairebé tothom parla en català. Potser més i tot que en molts llocs de Catalunya.

Més desconeixement. Arran de la mort del cantant Camilo Sesto molts han descobert que era d’Alcoi, com l’Ovidi, i que tenia com a llengua materna el valencià. Com el malaguanyat Nino Bravo i tants d’altres. Un país ben gran i ben desconegut.