Tribuna
Ravensbrück 62.480
Dissabte passat, a la sala polivalent del conjunt modernista del Molí de l’Oli-Casa Mauri de la Pobla de Segur, va tenir lloc un acte commemoratiu titulat Històries de vida de l’antifeixisme, l’exili i la deportació, que va servir de reconeixement a Conxita Grangé Veleta (Espui, 6 d’agost del 1925 - Tolosa, 27 d’agost del 2019), l’última supervivent catalana de Ravensbrück, i a totes les deportades republicanes catalanes i espanyoles que, per col·laborar amb la resistència francesa, van anar a parar –i moltes a trobar-hi la mort– a aquest camp de concentració per a dones situat 90 quilòmetres al nord de Berlín. L’historiador Josep Calvet va contextualitzar l’exili i la deportació amb apunts biogràfics de Josep Cubiló Saurina (la Pobla de Segur, 1918 - Ausat, 1972), que va sobreviure a quatre anys al camp de concentració de Mauthausen, on van morir entorn del 70% dels més de set mil republicans espanyols deportats, i la neboda de Conxita Grangé, Carme Rei-Granger, va fer la seva biografia. Finalment, la consellera de Justícia, Ester Capella, va inaugurar l’exposició El camp de concentració per a dones de Ravensbrück, que romandrà oberta fins al 6 d’octubre.
És d’agrair la feina que fan el Memorial Democràtic i la direcció general de la Memòria Democràtica des de fa més de deu anys per recuperar la memòria silenciada durant la dictadura i la transició democràtica. Així, en compliment del que disposen la llei del memorial democràtic del 31 d’octubre del 2007 i la llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista, i la dignificació de les fosses comunes del 30 de juny del 2009, hom ha procedit a senyalitzar, dignificar i exhumar fosses de soldats i víctimes de la repressió; a organitzar actes com el de la Pobla per tot el territori i congressos acadèmics centrats en la guerra civil, les fosses comunes, l’exili o la transició a Catalunya; a museïtzar escenaris de la guerra civil; a inventariar la simbologia franquista; a confeccionar bases de dades de la repressió de la dictadura; a honorar les víctimes dels camps d’extermini nazis...
I calia fer-ho –i cal continuar fent-ho– perquè és un deute amb unes generacions que es van jugar la vida per mantenir unes llibertats i un règim republicà i democràtic que el feixisme va anorrear per la força de les armes i de la repressió, sembrant el país de cadàvers i provocant un exili de proporcions descomunals.
Els republicans catalans i espanyols no lluitaven per Catalunya –o no només ni tots per Catalunya en el cas dels catalans–, lluitaven contra el feixisme. Tampoc tots aquells que s’enfrontaren a la dictadura ho feien per la independència de Catalunya, però sí per recuperar unes llibertats, uns drets de ciutadania i una dignitat arrabassades. I són precisament aquestes llibertats, aquests drets i aquesta dignitat de ciutadans, els valors republicans en definitiva, els que legitimen el dret a decidir el futur polític que com a ciutadans lliures vulguin concedir-se els catalans i catalanes en un referèndum realitzat en plenitud democràtica.
I és per això que ara, en moments d’incertesa, de dubtes, d’errors, d’una unitat malmesa (tampoc cal idealitzar una unitat que mai ha existit perquè aquesta és, afortunadament, una societat diversa i plural), de repressió, convé rescabalar la memòria de tots aquells que donaren la vida en la lluita per les llibertats. Ara, quan molts que es diuen demòcrates i d’esquerres han oblidat la lluita d’aquells republicans catalans i espanyols contra el feixisme, i rebutgen les seves arrels republicanes per abraçar amb entusiasme una monarquia imposada per la dictadura, és més necessari que mai recordar la seva dignitat i sacrifici. I és bo recordar-ho en un dia com avui, amb una Diada a les portes d’una sentència injusta.
El procés iniciat a Catalunya és irreversible, puix, acabi com acabi, res tornarà a ser com abans i qualsevol nova entesa amb l’Estat i les forces polítiques espanyoles haurà de partir del fet incontestable de la voluntat expressada en condicions més que adverses per més de dos milions de ciutadans l’1-O. És un fet inesborrable. El president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, diu que “negociar és voler negociar... No imposar, sinó acordar... i que en una bona negociació no pot haver-hi ni vencedors ni vençuts...” És, en suma, una qüestió de voluntat. No sembla, doncs, un bon camí aferrar-se a la Constitució per tancar les portes a qualsevol acord amb les forces independentistes i ignorar la generositat d’ERC, disposada a no bloquejar el seu nomenament.
Bona Diada!