De reüll
La diada de resistència
“Jo hi seré”, “per mi no quedarà”, “tinc la samarreta i aniré a la mobilització, per mi no serà”, “fa mandra, però em sentiria culpable si no hi anés”, “aquest any no, s’ha acabat fer comèdia”. Aquestes són algunes de les expressions que he anat escoltant els darrers dies quan he intentat copsar l’ànim a participar avui en la manifestació de la Diada. És l’edició que es presenta més dividida, els partits hi assisteixen per separat, els darrers enfrontaments no ajuden, el partidisme s’imposa, els moviments civils es dispersen i el cant de la gent sona apaivagat. Es respira una certa resignació, sí, però també s’endevina resistència, especialment amb l’objectiu d’anar encarant els dies que vindran arran de la notificació de la sentència del Suprem. L’1-O gairebé ja ha quedat descafeïnat i amb aquest nou episodi aclarit torna a insinuar-se l’interès per un nou referèndum, però res de tot això quedarà clar. Un any més el lema de la mobilització és la independència, però el com no surt per enlloc. No hi ha full de ruta, no hi ha dreceres, no hi ha camí, només desig expressat en les grans lletres blanques que torna- ran a surfejar per damunt dels caps dels manifestants. Un desig, però, prou fort que va provocar que dos exlíders socials i set exmembres del govern perdessin la llibertat (dels primers ja en fa dos anys) per haver desafiat les lleis que no permetien la convocatòria d’un referèndum. I per això, sí, hi ha resistència.