La Diada, motor polític

La Diada ha passat per moltes fases des que se’n va celebrar la primera, que podem datar en la missa oficiada el 1886 a Santa Maria del Mar, impulsada per un sector del Centre Català, en record dels barcelonins morts en el setge de 1714. Llavors no tenia el caràcter reivindicatiu posterior sinó més aviat recordatori. Evidentment també va passar per fases de prohibició, especialment durant la dictadura. I el 1976 va ser una icònica jornada de lluita democràtica i antifranquista amb la històrica manifestació de Sant Boi. Després van arribar les dècades dels vuitanta i dels noranta, en què la reivindicació de la minoria independentista s’entremesclava amb un to institucional commemoratiu i la simple festivitat. És el 2012 quan es produeix un canvi de paradigma de la Diada: es va convertir en un motor de la política catalana amb la marxa de centenars de milers de persones convocada per l’ANC, que s’acabava de constituir. Aquell mateix any, la Diada va provocar l’avançament electoral per part del president Mas. En edicions posteriors també hem vist la seva influència com a preàmbul de la consulta del 9-N el 2014 i l’impuls determinant en els fets històrics de l’octubre del 2017. I, malgrat les discussions prèvies, la demostració de força que va tornar a protagonitzar l’independentisme ahir indica que l’Onze és una jornada que encara cal tenir molt en compte. I ja veurem com se succeeixen els esdeveniments polítics en les pròximes setmanes. Resulta evident que la Diada no té la capacitat de forçar l’Estat espanyol a negociar una sortida dialogada i democràtica al conflicte. Però ahir –en contra de les veus que auguren cada any la desinflada definitiva– l’Onze va tornar a posar de manifest la tossuda realitat d’una ciutadania disposada a reivindicar els seus drets individuals i col·lectius. Fins i tot en un escenari de repressió i –cal reconèixer-ho– de desorientació estratègica de l’independentisme. L’Estat pot suportar moltes Diades multitudinàries. Però això no vol dir que no tingui efectes polítics d’envergadura. Per això la persistència demostrada ahir és fonamental. Perquè la constància del suport popular massiu a l’exigència del dret a l’autodeterminació és l’únic que pot forçar l’Estat a habilitar vies de trànsit democràtic per a les aspiracions polítiques d’aquesta majoria social existent a Catalunya que vol decidir el seu futur.