Ètica, èpica i estètica

Ho va dir un dels seus adversaris, ja traspassat. La proposta catalana tenia ètica, estètica i èpica i per això era perillosíssima per al poder establert. Ètica perquè era profundament democràtica. Votar ho és, i el 47% forma part del cèlebre 80% que no reivindicava la independència sinó la possibilitat de referendar-la i és precisament el 43% (com a màxim i en el pitjor dels casos) qui aposta per la via unilateral de negar drets elementals i reduir la democràcia a l’imperi de la llei, al marge, per cert, de la legitimitat que pugui tenir. Estètica perquè tot és més bell quan es defensen els valors republicans i la regeneració i èpica, inevitablement, per enfrontar-se als poders d’un estat: jutges, policia, serveis secrets, premsa, exèrcit i a tota l’arquitectura dels interessos nacionals i a la xarxa de vincles econòmics i diplomàtics que s’agiten, com a mínim, des de fa dos anys.

Ell no ho deia des de l’Espanya eterna, la de la creu i l’espasa, sinó des de la defensa de la transició i del règim del 78, entès com un miracle i no com un sistema de poder que es va perpetuar després d’un tractament lampedusià. Per excitar els primers només cal un cop de puny a la taula, un parell de canals de televisió i la mamella del finançament que quan es tracta d’alimentar la bèstia d’ultradreta sempre està a punt. I vet aquí Vox. I vet aquí la degradació de bona part dels enemics més furibunds de l’independentisme que amb una mica de fang i l’alè del deu generós de l’estat van bastir Tabàrnia. Però aquests, malgrat tot, no deixen de ser una benedicció. Boadella i les mans del mascle que tenen el dret natural de tocar cuixa; Arcadi Espada, l’home sorrut i ressentit que s’ofega en la seva pròpia arrogància, o Vargas Llosa, l’aristòcrata corrupte, l’antagonista de totes les esquerres del món, són l’enemic perfecte.

Les tres atribucions del moviment independentista s’esmentaven justament per situar els flancs que convenia combatre. I això no ho pot fer Vox ni Jusapol. Calia reduir el moviment social i de desobediència civil més important d’Europa a una cosa vulgar, primària i estúpida. Menystenir que es proposi l’elecció entre república catalana o monarquia espanyola, sense admetre que després de tants anys atribuint al catalanisme la malaltia identitària, el que incomodava no era la part de república sinó la part de catalana. I vincular-lo a en Pujol i la corrupció, quan justament és una reacció contra un règim de la qual, un i altre, n’eren peces essencials. I atribuir-li absolutitzacions de la nació per damunt dels valors ciutadans, quan el que hem vist, una vegada més, és l’absolutització histèrica de la nació espanyola, font de tota santedat. O retreure el trencament de la societat amb arguments idèntics als que el mascle utilitza per combatre el feminisme i salvar la família.

La llibertat i la democràcia, senyor comte, només trenquen estructures opressores i relacions desiguals. Amb el dolor dels presos i els exiliats i sabent quin és el veritable caràcter de la democràcia espanyola, però tornar a ser on érem, només depèn de nosaltres.