Hong Kong i nosaltres

El procés català cap a la independència i la defensa de les llibertats democràtiques impulsada a Hong Kong són moviments molt diferents tant en els seus objectius com en les realitats socials, culturals i demogràfiques en les quals es desenvolupen. No obstant això, hi ha elements de comparació associats a la correlació de forces i a la situació geopolítica que envolten tots dos escenaris sobre els quals volia aprofundir.

La reivindicació catalana ha comptat amb un suport popular molt ampli, pacífic, sostingut en el temps i tanmateix reprimit, de moment, amb molta més duresa respecte dels seus lideratges que allò que ha succeït a Hong Kong, ciutat en la qual ni el govern autònom ni la República Popular Xinesa, tot i no tractar-se aquesta darrera d’una democràcia liberal, han respost amb tanta contundència respecte dels caps visibles de les protestes.

Així mateix, mentre a Hong Kong s’han aconseguit un certs èxits, com la retirada del projecte de llei d’extradició, ni la continuïtat en les manifestacions multitudinàries (ratificada amb la recent celebració de la Diada) ni tan sols la contundent victòria electoral de les forces independentistes en tots els comicis celebrats d’ençà que el projecte d’exercici del dret a l’autodeterminació és sobre la taula, ha aconseguit ni aturar la repressió ni obrir una escletxa de negociació amb el govern espanyol.

El contrast entre el cas català i el cas de Hong Kong és encara més feridor des del punt de vista català si tenim en compte que a Hong Kong, en última instància, planten cara a una superpotència política, econòmica i militar, mentre que l’independentisme català s’enfronta a un estat que fou un imperi però que fa més de quatre-cents anys que està en decadència i que en l’actualitat es troba assetjat per la inestabilitat política i el risc de regressió econòmica. Com pot ser que els rèdits de la lluita catalana siguin tan minsos al costat de l’envit plantejat a Hong Kong tenint en compte les profundes febleses de l’adversari? Al meu parer, la clau per respondre a aquesta pregunta es troba en el context internacional i té la seva arrel precisament en la fortalesa de la Xina i la feblesa espanyola, que és la mateixa feblesa per la qual travessen aquells estats de l’Europa occidental que un dia, com Espanya, foren imperis.

En efecte, la Xina és un colós que aspira a la supremacia mundial, i això explica que tingui enemics igualment poderosos que tenen interès a contenir la seva influència, per començar l’actual principal potència del món, els Estats Units d’Amèrica, però també els seus veïns asiàtics com ara l’Índia, Corea del Sud o el Japó. Qualsevol moviment d’oposició al règim de Pequín, sigui d’índole territorial o ideològica (i a Hong Kong convergeixen tots dos aspectes) comptarà amb la complicitat de potències estrangeres.

És aquesta complicitat internacional la que manca al moviment català, i jo diria que, en termes de realpolitik, és un dels seus principals dèficits. Una implosió d’Espanya causada per una crisi secessionista a Catalunya amenaçaria directament el sistema de poder d’Europa articulat al voltant de la Unió Europea amb la cobertura militar de l’OTAN. No és estrany, així, que tots els membres d’aquestes organitzacions, i en particular els estats membres de la UE afectats per les mateixes fractures que Espanya, tanquessin files al costat del govern de Rajoy l’octubre del 2017 i hagin agombolat el govern de Pedro Sánchez fins al present. És cert que probablement l’any 2017 es va comptar amb alguna aliança estrangera, sense la qual hauria estat difícil organitzar l’1-O o l’exili d’una part del govern català i del seu president. Però no es va tractar, com és notori, d’agents determinants ni tan sols per forçar el govern espanyol a iniciar una negociació.

En definitiva, doncs, qualsevol dels reptes que l’independentisme defineixi en el proper torcebraç amb l’Estat, com en la resposta a la sentència del Suprem, ha de ser conscient d’aquesta situació i trobar els mitjans per superar-la.