El 3,5%

Ha passat la Diada més complicada per a l’independentisme i la veritat és que la nota és alta. Les 600.000 persones comptades per la Guàrdia Urbana de Barcelona demostren la fortalesa del moviment, malgrat la desorientació en què viu des dels fets d’octubre del 2017. Tot i que els mitjans de comunicació espanyols (i alguns de casa nostra, és clar) s’entestin a qualificar aquesta xifra de fracàs. Malgrat que, fins i tot, tinguin la poca vergonya d’ensenyar imatges de la zona sense gaire gent (és clar, perquè eren d’un parell d’hores abans de l’inici de la manifestació!), ningú amb dos dits de front pot ignorar que a Catalunya, des del 2010, s’estan duent a terme les manifestacions més grans de la història d’Europa. En aquest sentit, El País va publicar la setmana passada un article molt interessant, basat en el llibre Why civil resistance works: the strategic logic of nonviolent conflict (per què funciona la resistència civil: la lògica estratègica del conflicte no violent), de les investigadores Erica Chenoweth i Maria J. Stephan, en què es destacava que aquelles mobilitzacions pacífiques i sostingudes en el temps que aconsegueixen aplegar un 3,5% de la seva població tenen altes possibilitats d’aconseguir els seus objectius. I l’article posava com a exemple les protestes contra el dictador filipí Ferdinand Marcos; les accions per a la independència a Estònia, Letònia i Lituània; la lluita pels drets civils als EUA, i, més recentment, les mobilitzacions d’èxit al Sudan contra el dictador Omar al-Bashir, a Puerto Rico contra el governador sexista i homòfob Ricardo Rosselló i a Hong Kong contra el projecte de llei d’extradició a la Xina.

Tot i que en el mencionat article no se citi, a Catalunya fa 10 anys que les mobilitzacions pacífiques reuneixen una part important de la població. Per cert, molt per sobre del 3,5% que el que va ser diari de referència de la progressia espanyola qualifica com a barrera de l’èxit per canviar les coses.