Els pactes successoris

L’home havia quedat vidu. Va conèixer una altra dona, i s’hi va casar. Els fills del primer matrimoni no ho varen veure bé, però no tingueren més remei que acceptar-ho. Passat un temps, la dona va començar a insistir a l’espòs que fes testament a favor d’ella perquè no volia quedar-se vídua i sense ni un ral. L’home es demorava, i la nova esposa li escatimava el sexe. Però ell imaginà una estratègia: a cal notari va signar unes darreres voluntats en el sentit que l’esposa li exigia. No li va dir res a ella; la còpia d’aquell testament el va posar en un lloc que sabia que la dona el trobaria. Dit i fet: ella el va trobar i llegir. I des de llavors el sexe va anar com una seda. Al veure el marit el canvi d’actitud de la dona, va entendre que ja s’havia assabentat del testament. Llavors va tornar al notari, i va testar de nou a favor dels fills. D’aquest darrer testament no se’n va quedar còpia.

A Olot un fabricant d’embotits tenia un fill i una filla. El fill feia anar el negoci, ja que el pare era ancià. La noia no hi tenia relació. El fill estava preocupat perquè el pare no feia el gest de traspassar-li la fàbrica. En aquestes, el pare va morir. En herència, volent ser just, donava el negoci al fill, però els edificis que l’acollien, a la filla. El primer dia que l’hereu va anar al banc a renovar uns préstecs, li demanaren que la seva germana, com a propietària dels edificis, ho avalés. La noia s’hi va negar, ja que no tenia relació amb el negoci. Fa anys que aquella indústria i els edificis foren venuts. És del coneixement general que després d’un testament se’n poden fer d’altres, i que l’únic vàlid, en principi, és el darrer. També és freqüent que les empreses romanguin a nom dels progenitors, tot i que faci anys que els fills siguin els que les portin, i les pateixin. El temor que en un moment el pare atorgui testament en què cedeixi la propietat dels negocis a altres persones inquieta molt els qui treuen les castanyes del foc. Tota una vida dedicada a l’empresa pot esdevenir frustrada.

Però el dret civil de Catalunya regula els pactes successoris. És una modalitat de la successió contractual: l’atorgant, davant de notari, cedeix, quan ell mori, al seu successor el dret sobre determinats béns, immobles i negocis, que el beneficiari accepta. Per tant, és un contracte que només es podrà modificar amb el consentiment de totes les parts. Així queda lligat el dret del descendent –o descendents– sense temor de canvis en el pensament de l’actual titular. Enric Brancós, notari de Girona, té editat un llibre extens i molt documentat sobre el tema, perquè, com sempre passa, la lletra menuda també hi és, i cal conèixer-la bé abans de prendre una decisió.