Negociació i (des)acord

Malgrat alguns exemples de governs autonòmics de coalició, la política espanyola no es caracteritza per la seva tradició negociadora. Tant és així que el fet de negociar i arribar a acords amb l’adversari polític s’acostuma a interpretar com una derrota. Després del resultat de les darreres eleccions generals del mes d’abril, la manca de capacitat de negociació dels polítics espanyols s’ha posat novament de manifest. De fet, les darreres setmanes hem presenciat tota mena de gesticulacions i manifestacions a través de les quals es tracta de donar la imatge que no s’està cedint davant la pressió del rival, i tant el PSOE com Unidas Podemos volen aparentar que no es desvien ni un mil·límetre respecte les posicions de partida.

Aquesta actitud contrasta amb el tarannà d’altres països, més orientats cap al consens i la cerca de grans acords en matèria política, com és el cas d’Alemanya i bona part dels països europeus. Sens dubte, aquests models polítics mostren un altre estil a l’hora d’encarar els resultats electorals i un govern de coalició entre dos o més partits és quelcom perfectament assumit i viable a pràcticament tota Europa. La pregunta que cal fer-se és per què això en canvi no sembla possible a l’estat espanyol.

La teoria de la negociació analitza el comportament davant de les negociacions, en les quals diferents grups prenen decisions conjuntes i de col·laboració. L’objectiu de la negociació és la construcció d’un entorn de confiança mútua entre les parts, que es perllongui a mig o llarg termini i que no es trenqui abans d’esgotar-se el període de l’acord. Per això sol ser útil la figura d’una tercera part neutral, capaç d’eliminar les emocions i evitar les situacions que poden fer trontollar l’acord prèviament adoptat.

Quan les parts no estan disposades a cooperar, ens movem en entorns no cooperatius en els que cada agent persegueix el màxim guany/benestar sense importar-li el bé comú. Aquestes situacions s’analitzen en escenaris de jocs no cooperatius en els quals el resultat final dependrà de la força i la capacitat d’imposar-se d’una part, sense que es pugui arribar a una posició intermèdia o de consens. Aquest és el cas que ens ocupa, en el que a hores d’ara el més previsible sembla un avançament electoral. Si aquest és finalment el resultat del no-acord entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, cal preguntar-se si els resultats d’unes noves eleccions poden solucionar el problema de la manca de voluntat pactista de les forces polítiques espanyoles. Un nou resultat electoral, amb una més que probable nova absència de majoria absoluta, permetrà trencar amb aquesta tradició de no cessió?