Allò no tornarà

La celebració de la diada de l’Onze de Setembre ens ha tornat a oferir l’espectacle de les llàgrimes de cocodril vessades per part dels qui diuen enyorar la celebració d’altres anys, en què regnava una unitat institucional molt més gran. I no els falta raó, certament, perquè és veritat que, en altre temps, hi havia hagut un consens més ampli al voltant de la diada nacional. Però la trampa d’aquesta nostàlgia aparent és que ignora amb tota la intenció que, d’aleshores ençà, el panorama ha canviat de dalt a baix. I no pas perquè el govern actual i els partits que li donen suport s’hagin abonat a un sectarisme excloent, sinó perquè els mateixos que diuen que enyoren aquell passat idíl·lic són els qui, davant una petició d’un referèndum sobre el futur de Catalunya, van acabar activant l’article 155, que incloïa entre altres mesures l’abolició d’un govern legítim, i van enviar a la presó i a l’exili els principis dirigents del país.

És una música que recorda la d’aquells que s’avindrien a participar de la celebració de l’Onze de Setembre si la commemoració tendís a oblidar-se del 1714 i de la càrrega simbòlica que ha implicat, des de sempre, la nostra festa nacional. Si fos només una diada folklòrica i festiva, privada de tota voluntat d’afirmació nacional i de tota reivindicació dels drets que ens són negats. Fins i tot acceptarien, potser, de fer la tradicional ofrena al monument a Rafael Casanova, ignorant el significat històric d’aquest gest, com ho hem vist en la iniciativa histriònica i solitària del cap de brot del PP a l’Ajuntament de Barcelona. Acceptarien l’Onze de Setembre, en definitiva, si deixés de ser... l’Onze de Setembre.

Tot plegat s’encadena perfectament amb els que voldrien una Catalunya que ja no fos ella mateixa. Encara n’hem llegit coses aquests dies, per part dels qui parlen dels nouvinguts a Catalunya que potser algun dia s’havien identificat amb el país, però que, ara, a la vista de com s’han capgirat les coses, ja no se’n senten partícips i es munten una vida al marge de la societat en què viuen. El missatge és, també, perfectament explícit: si renunciéssim a ser el que som, tots els qui han vingut de fora s’hi podrien integrar molt més de pressa i molt més fàcilment. Per exemple, si deixéssim de presentar-nos, davant d’Espanya i del món sencer, com una vella rondinaire que sempre protesta o com el jove insolent que pretén aspirar a alguna cosa sensiblement millor. Si no insistíssim tant en la reivindicació de la llengua i acceptéssim com a natural que, atès que tots coneixem el castellà, el món de la justícia, de l’empresa, del cinema, no tenen cap necessitat de desdoblar-se en un bilingüisme poc pràctic. O que trobéssim natural que la nostra aportació econòmica a les finances de l’Estat sigui manifestament injusta i ens deixi completament eixarreïts. O que comprenguéssim que el corredor mediterrani ha de resignar-se a esperar que es completi una xarxa radial amb centre a Madrid d’autovies i trens de gran velocitat. O que acceptéssim com a natural que les inversions de l’Estat a Catalunya no sols es pressupostin clarament a la baixa, sinó que a la pràctica ni tan sols s’executin. Etc. Si ens avinguéssim a ser una regió espanyola treballadora i submisa, simplement tenyida d’algunes peculiaritats entranyables, llavors tot seria una bassa d’oli: tots els ciutadans d’aquest país compartirien un projecte comú i no hi hauria tantes tensions com vivim ara.

Aquest enyorament d’un Onze de Setembre de fa vint anys, o d’una Catalunya del passat, enllaça perfectament amb aquella nostàlgia que sentien alguns il·lustres residents a casa nostra quan evocaven una Barcelona que ells trobaven, llavors sí, autènticament cosmopolita i oberta a tots els vents del món, no com ara que ens hem tornat un territori provincià, malagradós i díscol. Aquells antics conciutadans, tan ben representats després per Mario Vargas Llosa, ni tan sols veien la bota de la dictadura que ens ofegava la veu, i trobaven simpàtic fer actes de germanor en què la gran llengua universal s’avenia a acceptar el veïnatge d’una llengua que potser sí que havia brindat grans obres a la literatura universal, però que no podia tenir pas la gosadia d’assolir, ni tan sols a Catalunya, un estatus equiparable a la “lengua común”.

Nostàlgia, doncs, d’un passat pretesament idíl·lic que, per fortuna, ja no tornarà mai més. Ni aquell dels anys seixanta, ni el d’una Catalunya muda i resignada. Potser no podrem ser tots a celebrar un nou Onze de Setembre, però almenys ens mantindrem fidels a una diada nacional que arrenca del 1714 i que, seguint la petja del mateix camí, ens porta al país del futur que lliurement decidim.