Què farà Ada Colau?

El moviment independentista a Catalunya és dels que més capacitat de mobilització tenen a Europa. Malgrat que alguns diaris de la caverna podran relativitzar l’èxit de la manifestació de la Diada fent una lectura simplista de les xifres (600.000 assistents), no es pot menystenir la constància: des del 2012, bona part del poble de Catalunya surt al carrer reivindicant un nou horitzó de plenitud. El constitucionalista Pérez Royo reflexionava que la manifestació és l’expressió d’una greu “crisi constitucional”. Certament, malgrat que en molts moments hem parlat de la “revolució dels somriures”, l’independentisme català ha posat contra les cordes l’actual estructura de l’Estat i, per això, la sentència que dictarà el Suprem no serà descafeïnada.

Aquest 11-S tenia menys somriures i més mala llet. Per una banda, la tensa espera per saber què dirà el jutge Marchena va fer sortir la gent emprenyada al carrer: “Objectiu, independència”, deia el lema de l’ANC, però tothom sabia que més enllà de la independència hi havia l’objectiu de defensar els drets polítics més fonamentals (llibertat d’expressió, de manifestació, de protesta). La sentència crearà nova jurisprudència que, malauradament, s’escamparà ràpidament pel relat polític a tot l’Estat espanyol. Per altra banda, els líders socials van renyar més que mai les forces polítiques independentistes, que des de fa temps naveguen sense full de ruta i amb el curterminisme de les eleccions sempre a la ment. Els manifestants estaven cansats de sentir el mantra de la “lluita per l’hegemonia”, talment com estan farts de pensar que quan s’acosta la Diada sempre hi ha espais per fer-se la foto de família –“torna a casa per Nadal”, que diria l’eslògan– mentre que durant la resta de l’any volen els punyals.

En defensa de la nostra classe política s’ha de dir que no tothom té prou valor per plantar-se i fer un escac al rei: alguns ho pagaran amb una pena inhumana, injusta i fora de tota raó. Per això, qui demani autocrítica, que la demani per tots: determinats discursos abrandats de l’ANC tampoc ajuden a forjar els consensos del 80% que han de liderar la resposta. Per exemple, darrerament s’han tornat a sentir crides a boicotejar empreses poc compromeses amb la causa, vestit tot plegat de l’eufemisme del “consum responsable”. Atenció a determinades pràctiques perquè el llegir ens farà perdre l’escriure i la classe treballadora no té cap culpa que determinats empresaris s’enllitin amb els polítics en sortir de la llotja del Bernabéu.

La resposta a la sentència –que és realment el debat que ha d’afrontar el moviment a partir d’ara–, ha de partir de la premissa que la gran majoria del país està d’acord amb la preservació dels drets polítics més bàsics. Que la societat haurà de lluitar perquè no se li retallin llibertats, perquè l’Estat espanyol no avanci més cap a una nova forma d’estat policial, perquè no es posi de moda aplicar “155 preventius”, com va demanar Albert Rivera al Congrés. La resposta a la sentència, vestida de tsunami democràtic, haurà d’estar liderada per unes institucions compromeses a qui la gent demanarà menys fotos de família i més determinació en la desobediència pacífica i la no violència. Però, n’estic segur que coneixent el tarannà de la classe dirigent del país, la resposta s’organitzarà més decididament a través de la societat civil i del món local que no pas des del Palau de la Generalitat, sempre a sota del focus mediàtic.

Els ajuntaments tornaran a agafar un pes notori en el nou escenari que vindrà. En primer lloc, perquè l’administració local ha donat símptomes de molta fortalesa des de l’origen de tot plegat, amb la consulta d’Arenys de Munt que ara ha celebrat el seu desè aniversari. En segon lloc, perquè durant aquests darrers anys els alcaldes han demostrat que junts tenen molta força –per gesticular, però també per mobilitzar–. Igualment, com saben que gràcies a molts d’ells es va poder celebrar l’1 d’Octubre, el major acte de desobediència pacífica que s’ha fet a l’Europa occidental contemporània: els ajuntaments van formar part d’aquella teranyina de complicitats que va fer arribar urnes i paperetes arreu. Els ajuntaments independentistes són clau perquè, articulant la resposta a la sentència, “els ramats de xais es transformin en eixam d’abelles” –parafrasejant un bon amic meu–. Però, malauradament, molts alcaldes saben que no hi haurà resposta possible ni de consens sense la complicitat de l’Ajuntament de Barcelona. Són conscients que Barcelona és la gran marca de Catalunya i qualsevol reacció ha de tenir projecció internacional. Potser, aquesta també és una de les incògnites del perquè Pablo Iglesias i Pedro Sánchez no es posen d’acord. Què farà Ada Colau?