Quina unitat?

“Unitat!”, se sent entre les files de l’independentisme: unitat contra la confrontació entre els partits independentistes; unitat contra la suposada i tòpica traïció dels líders més realistes; unitat perquè la correlació de forces, dins i fora de l’independentisme, no es vegi alterada... No fa tant, al voltant dels qui contestaven la unilateralitat independentista, també sentíem apel·lacions a la unitat, en aquest cas constitucionalista, en un intent de dissoldre l’esquerra catalana en les posicions de la dreta i el nacionalisme espanyols.

Totes aquestes, unitats molt petites, molt insuficients per assolir cap fita que pugui anar més enllà d’aconseguir l’agrupament d’una o altra part de la ciutadania. I, per descomptat, insuficients, quan no contraproduents, per assolir fites d’envergadura i consistència nacional per a Catalunya.

Tot canvi fonamental, relatiu als fonaments de la vida en comú, a les regles del joc que ens defineixen com a subjecte col·lectiu, exigeix un nivell de consens social suficient. Si aquest consens no es dona, el canvi assajat no té prou legitimitat, no s’assenta sobre una base social prou sòlida i fracassa o esdevé la llavor de la divisió social.

Si això és així en general, com no ho ha de ser quan es tracta ni més ni menys que de canviar els perfils de la nació, la seva formulació constitutiva? En aquest cas, el consens social és especialment inexcusable, perquè no és en va que la nació és sobretot la vigència del consens bàsic de la ciutadania. No hi ha nació, no hi ha Catalunya, sense que la immensa majoria de la seva ciutadania se’n senti part integrant. I només se’n pot sentir part integrant quan tota ella és igualment considerada i reconeguda; és a dir, a partir d’una idea de Catalunya que inclogui la seva pluralitat.

Ara fa cinquanta-cinc anys (1965) que Francisco Candel escrivia Els altres catalans: els altres, bé que tan catalans com els uns. Era una formulació que entroncava amb el desig dels ambients catalans més conscients sota el franquisme i, en general, amb la tradició acollidora i inclusiva de la societat catalana.

‘Fer catalans’ seria el repte: en el sentit d’incorporar la diferència a la ciutadania de ple dret i a la causa comuna catalana. Un objectiu nacional que implicava, òbviament, construir un consens democràtic integrador de la diversitat, sobre la base, òbviament, d’un catalanisme d’intensitats diverses. Aquesta va ser la clau aleshores i ho és ara, coherentment amb allò que Catalunya ha estat en el decurs del temps: “Fruit de moltes llavors” (V. Vives).

Les ‘unitats’ que no persegueixen aquesta gran unitat poden ser útils per a finalitats parcials, però, si obliden o contradiuen la unitat nacional imprescindible, poden dividir fatalment la nació, perquè generen una polarització social identitària que pot engegar a rodar la nació. Una cosa, aquesta, que és comprensible en els que propugnen la unitat anticatalanista o lerrouxista, però absolutament incomprensible en aquells que propugnen la unitat des d’una voluntat d’afirmació nacional de Catalunya.

Unitat, sí, però gran unitat, sisplau, que ens permeti obrir una nova etapa en què Catalunya pugui fer un veritable pas endavant, tant en el plet amb Espanya com en allò que li és vital: la seva cohesió nacional.