Ramon Pujolboira

Surto davant de la porta del menjador de la casa on visc ara gairebé sempre de Tor, a l’Empordà, i miro en direcció a Albons. Puc dir que veig la casa on cada dia en Ramon, el pintor, sortia de bon matí i contemplava les oliveres. Ell era de Barcelona però l’Empordà el va atreure i quan el va conèixer bé ja no se’n va poder desempallegar. S’hi va fer una caseta que per ella sola ja el més profà s’hauria tornat pintor. Imagineu-vos ell que portava l’art a la sang. Vaig mirant fixament per veure si apareix en Ramon passejant amb aquella tranquil·litat que donava confiança i pau a tot el que se li acostava.

No, lamentablement, en Ramon Pujolboira, el cos d’en Ramon, no tornarà, però tenim la sort que la seva obra és tan extensa que només hem de tancar els ulls per fer un repàs que no s’acaba mai. I només ens cal fer unes passes per poder observar un dels seus i variats quadres. Li vaig agrair que l’acte del seu comiat ell mateix hagués desitjat que es fes a l’església parroquial d’Albons, on fa relativament poc va acabar de pintar una escena lluminosa del sant sopar. La cerimònia del comiat se’m va fer curta, ja sigui perquè l’amic mossèn Taber hi va abocar tots els seus sentiments o sigui perquè no em cansaria mai de contemplar aquella obra plena de vida. I per si fos poc, quan jo era capellà d’Albons vaig poder portar a cap la renovació de l’altar major, amb un projecte d’un altre artista enorme que és en Domènec Fita. Una enorme pedra de Girona fa d’altar, que li dona solidesa, i que encara recordo el que ens va fer suar per col·locar-la en una època en què no hi havia els mitjans d’ara. I, a més, en Fita ens va dissenyar un Crist, per a mi d’una bellesa extraordinària, i que només un sant sopar d’en Pujolboira podia ajudar a formar un conjunt extraordinari, que per cert en una època en què les esglésies estan tancades gairebé sempre i gràcies a l’interès de l’alcalde es pot contemplar habitualment. I no voldria deixar-me la magnífica pintura que va fer a l’església parroquial de Santa Coloma de Farners, com dos altres pintors empordanesos, Lluís Roura i Josep Maria Ministral, van pintar a l’església de Sant Pere de Figueres i a la parròquia de Llers. Són aquests pintors, juntament amb algun altre, els que, cadascú amb el seu pinzell ben particular, van crear una mena de moviment que ha aixecat ben alt el pavelló artístic de l’Alt Empordà.

En Ramon tenia molts projectes encara. Podem dir que ha mort jove, massa jove. La sort és que com que no parava mai ha deixat una obra extensa, que l’anirem redescobrint amb els anys. El que no tindrem ja és aquella seva bonhomia que donava pau a tot el que se li acostava. Vaig tenir la sort d’assistir al final de la pintura de la santa cena d’Albons i, encara més, poder-la contemplar en una visita guiada, ell, la meva dona, la Judith, i jo, sense presses, descobrint detalls que només el mateix pintor et podia donar. Ramon, gràcies, em sento un privilegiat. Carme, estem amb tu.