Sánchez

El guru a sou del Partit Socialista, Ivan Redondo, ha dictat l’oracle i el candidat Pedro Sánchez hi ha posat la cara: ara toca eleccions, quan tots els altres són dolents i els vents bufen a favor. Les enquestes manen, encara que siguin fetes a la cuina, i a les Espanyes no existeix cultura de coalició ni memòria històrica. El 10-N anirem a votar i això només es pot atribuir al minse nivell polític de Sánchez i els seus, més atents al poder econòmic que a la voluntat dels mateixos afiliats i votants.

Pedro Sánchez no ha sabut ni volgut negociar, cregut que és alguna cosa i que pot encaterinar els votants espanyols. Ha teixit l’aranya de la gran mentida, amb l’estimable ajut de Carmen Calvo i amb els seus barons aplaudint amb les orelles. De l’ideari socialista ben poc en resta, ja molt malmès per la tropa de Felipe González, i el gir a la dreta és imparable. Res més es pot esperar d’un director general com Redondo, que abans de fitxar per Sánchez havia estat mercenari a les ordres dels populars García Albiol i de l’extremeny Monago, a qui feu guanyar eleccions tot i aparcar l’ètica política.

Es diu que suportarem una campanya curta, però la veritat és que portem sis mesos de campanya. I tot indica que Catalunya serà –és– al centre del debat, quan tots els col·lectius estatals saben quin és el problema de l’Estat i a la vegada són conscients de la seva incapacitat d’afrontar-lo. Amb les sentències al centre del període electoral, la repressió sense aturador i la demonització de l’independentisme, el 155 estarà sobre la taula. Per a Sánchez, un número enverinat, perquè de retruc pot debilitar el PSC i uns socialistes afeblits a Catalunya fan difícil el govern a l’Estat. Obrim apostes.