Opinió

Tribuna

El que s’espera

“Les properes mobilitzacions són l’inici d’una lluita no-violenta concertada i pensada per a aguantar el temps que calgui fins assolir els objectius

La sentència està a punt. I s’han fet crides a la mobilització. Hi ha dues maneres d’enfocar-ho. L’una, creure que des de fa dos anys hem avançat en preparació perquè es culmini el que, llavors, la duresa de l’Estat i la insensibilitat d’Europa va impedir. L’altra, creure que les mobilitzacions properes són l’inici d’una lluita no-violenta concertada i pensada per a aguantar el temps que calgui fins assolir els objectius, que per ara no hi ha condicions perquè siguin immediats.

Estic en la segona posició. No me n’amago. Si tot estigués tan fet, no caldria entretenir-nos a fer reflexions sobre quines dimensions ha de prendre la lluita no-violenta en els propers temps. Fixem-nos com l’episodi de la causa CDR mostra com, tot i ser un muntatge amb tota probabilitat, té punts febles perquè la direcció política de la no-violència hauria de ser visible, amb autoritat moral per validar o invalidar les accions o projectes d’accions que puguin sorgir de grups no enquadrats en el moviment. En aquest sentit cada cop més les entitats legals i mobilitzadores hauran de garantir serveis d’ordre disciplinats i ben formats per a blindar capçaleres i cues de manifestacions i zones de contacte amb periodistes. Fins al 2017, vàrem aconseguir una pulcritud insuperable en totes les mobilitzacions. El desconcert posterior i la manca de lideratge compartit van deixar camp per córrer a les accions improvisades, desenquadrades o infiltrades que només han fet que anar afegint fotos d’incidents a l’àlbum que anava confeccionant el Deep State contra el moviment independentista. Situats en aquest punt, el Tsunami Democràtic que s’anuncia té davant seu aquest repte de ser pulcrament no-violent. Que no té res a veure amb ser capaç de tocar la tecla que més ressoni per a demostrar que vivim en un estat en vies de desdemocratització. I l’altre repte és no posar el llistó de les mobilitzacions venent que estem en el primer dels enfocaments, el de completar immediatament allò que no va poder ser fa dos anys. Crec que seria un greu error de percepció; i una decepció.

Ben mirat, mentre el programa del 2017 era clar: exercir l’autodeterminació i protestar contra els obstacles repressius que s’hi oposaven, ara encara hi ha una sensació de dispersió notable. Sobre el paper sembla que s’han anat acostant posicions sobre el programa democràtic comú: llibertats, amnistia i autodeterminació. Llibertats amb l’anul·lació de les lleis repressives com la mordassa, la depuració dels cossos policials i judicials d’elements corruptes i prevaricadors, l’aplicació contundent d’un codi ètic contra les fake news i els discursos d’odi dels mitjans de comunicació espanyols. L’amnistia per als presos polítics que de cap manera ha de ser una amnistia general per als polítics presos que deixaria immunes els centenars de corruptes del PP i del PSOE. I l’exercici de l’autodeterminació amb el poder per a fer-lo, avalat per instàncies internacionals.

Aquest és el macroprograma, però només amb les mobilitzacions properes del Tsunami Democràtic, per més que durin, no assolirem aquests grans objectius. Potser políticament caldria precisar algun objectiu més concret i abastable. Recordem que en el cas tan alabat de Hong Kong, es van limitar a fer retirar una llei. Aquesta sotragada que està per caure no hauria de servir només per a desfogar-se sinó per a ser el punt d’arrencada de la nova fase unitària d’estratègia no-violenta: complexa, múltiple, amb diversitat de riscos, adaptada a cadascun dels perfils d’edat i posició ideològica, mentre comparteixin la voluntat de construir a Catalunya una societat democràtica avançada.

Això pel que fa al front ciutadà on s’hauria de barrejar el mínim possible el front institucional. En aquest, Generalitat, Parlament i ajuntaments han de preservar les institucions d’autogovern nacional i local, per més minses que siguin. I lluitar per a recuperar legalment allò que l’Estat ha retallat o envaït, violentant la pròpia llei. Posar en risc aquestes institucions no fa cap bé a l’estratègia complexa. És clar, però, que caldria posar altes dosis de creativitat per a veure en quins aspectes absolutament legals es pot fer molt més del que s’ha fet per a demostrar que l’independentisme és el que fa funcionar millor l’autogovern al servei de les necessitats de tots els ciutadans; i que l’independentisme des de l’autogovern explica i fa entendre a tothom el maltractament i les afectacions negatives que té la dependència política i econòmica de l’Estat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia