LA GALERIA
Ja han passat dos anys
Avui, 7 d’octubre, ja fa dos anys i sis dies de l’històric 1-O. El temps corre molt ràpid; en un tres i no res ja han passat dos anys del primer referèndum d’autodeterminació, de l’època moderna, que va organitzar Catalunya (el govern i la societat civil) per decidir el nostre futur, el nostre esdevenidor polític, econòmic i social, col·lectiu. Però tots ja sabeu com va acabar la història. La repressió de l’ Estat espanyol va ser dura, irracional, injusta i furibunda. Un estat comandat per neofranquistes, que no va tenir manies a reprimir un poble que només volia votar per emancipar-se d’un règim que veritablement ha estat una gran estafa política. Realment ara seria l’hora de la República Catalana integrada en la interdependència europea. I, per cert, considero que l’1 octubre a casa nostra, a Catalunya, hauria de ser una jornada festiva.
No hi ha dubte que l’1-O va significar el clímax, el punt d’ebullició d’unes reivindicacions i mobilitzacions que arranquen clarament de la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional, el juliol del 2010. De tota manera, després de dos anys també hauríem d’aprendre dels errors de l’1-O. En aquest sentit, caldria tenir molt present que tant l’ampliació de la base com la pedagogia diplomàtica (encara que sigui amb una diplomàcia de butxaca) són dos elements cabdals en què cal continuar insistint amb la màxima unitat d’acció possible. És a dir, tant els partits com les entitats i la gent del carrer han de formar una pinya i avançar en una estratègia comuna, tot respectant la ideologia de cadascú. Aquesta unitat d’acció és més necessària que mai perquè l’unionisme assimilacionista no para d’esmentar el 155 i ara darrerament també la llei de seguretat nacional; de fet, aquesta és una estratègia de la por, que, afegida a la tàctica “Ulster” d’un determinat partit, pretén crear pessimisme i desmobilització; per altra banda, en el front exterior, particularment en l’europeu, es van fent alguns passos de pardal. Cal recordar que en la reunió a París de dimarts passat del conseller d’Exteriors, Alfred Bosch, amb una delegació dels 52 diputats de l’Assemblée Nationale francesa, a favor del respecte a les llibertats fonamentals a Catalunya, el diputat macronista, del partit La Republique en Marche, Paul Molac va escriure el següent en el seu compte de Twitter: “Estic content d’haver acollit Alfred Bosch (ministre d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya). No es pot resoldre una qüestió política amb la repressió judicial; la solució està en la democràcia i el diàleg.” Li dirà alguna cosa, José Borrell, a monsieur Molac?