Herba tendra

En la Setmana del Llibre en Català d’aquest any em vaig encaterinar, entre molts altres títols, de La vida i els fets d’en Justí Tant-se-val, de Josep Maria Folch i Torres, un títol que aplaudiria Josep Pedrals. És una novel·la de 1929 que ara ha revisat i reeditat l’editorial Adesiara. A la portada hi ha la mateixa il·lustració de Joan Junceda que apareix a l’edició del 29. M’hi començo a endinsar amb il·lusió i nostàlgia, tothora que em remet a les lectures d’infància amb aquells Per les terres roges i Les aventures d’en Pere Fi, que em van ajudar a fer la volta al món. En Justí Tant-se-val, un mosso d’hotel enamorat de Lluïsa de Marival, amb el pare condemnat a la guillotina, en l’època de Robespierre, que segons l’editor ens fa cavalcar cap al “desig impertorbable de justícia, cap a la capacitat de sacrifici per assolir un ideal”. Té bona pinta. El cas és que aquesta setmana una bona amiga m’ha regalat un exemplar original, el volum IX, de les Pàgines viscudes, de Folch i Torres, amb il·lustracions de Junceda. Els protagonistes tenen noms que ja no surten a les llistes dels que es posen avui dia: Marianet, Niteta, Baldiró, Tomasó, i Menció, que protagonitza el relat: Menció, curt de memòria. Aquella herba tendra del camp de 1917, una literatura popular que feia camí per estendre’s entre la massa de lectors. Folch i Torres ho aconseguia. Recordo la meva mare com me’n parlava, d’aquestes pàgines viscudes. De la mateixa manera que la gent parla de les sèries a les plataformes de streaming. I penso que, amb això de la llengua, ara l’advocacia de l’Estat ordena que en les seves comunicacions oficials valencians, mallorquins i catalans facin servir l’espanyol, menystenint el sentit comú, i el criteri científic universitari i filològic sobre la unitat de la llengua. De fet l’advocacia de l’Estat diu que aquesta unitat és un fet acadèmic que no té aplicació a la llei, a l’Estatut. Caldria enviar-los un exemplar de la Breu història de la llengua als Països catalans, de Bernat Joan i Esperança Marí, un eivissenc i una formenterenca, acabada d’aparèixer, però potser tant se val. Som herba tendra amb impertorbable desig de justícia, i em sembla que això també és una pàgina viscuda mantes vegades.