Al carrer

Quan l’abast de la repressió s’intensifica i es construeix un relat de violència i terrorisme que pugui justificar un control encara més profund i directe de l’autogovern de Catalunya, poca cosa resta a la població compromesa amb la causa independentista que votar massivament el 10 de novembre i preparar-se per mobilitzar-se i sortir al carrer.

Votar el 10-N per tornar a deixar clar que ningú no abandona l’objectiu final i que la independència continua sent l’opció hegemònica de la política catalana, per una banda. Per l’altra, prendre consciència que quan l’Estat premi l’accelerador de la repressió només ens quedarà una carta per jugar: sortir al carrer de manera massiva, organitzada i –potser– indefinida. L’independentisme ha arribat al consens de considerar que tard o d’hora hi haurà d’haver una negociació amb l’Estat per exercir amb garanties el dret a l’autodeterminació. El que els esdeveniments ens estan demostrant, malauradament, és que l’Estat –governi qui governi– no s’asseurà a la taula de negociació de manera voluntària i tranquil·la. Només ho farà quan la situació sigui tan insostenible que no tingui més remei que abordar el problema d’una altra manera. Fins avui l’única recepta de l’Estat –governi qui governi– és la repressió policial, la persecució judicial i l’asfíxia econòmica i competencial. Tard o d’hora entendran que la recepta no funciona, que més de dos milions de catalans no deixaran de ser independentistes i que l’Estat espanyol és i serà ingovernable sense una solució estable i definitiva del conflicte amb Catalunya. L’independentisme ha d’allargar sempre la mà al diàleg, però haurà de fer una demostració de determinació més intensa encara que la del 3 d’octubre del 2017. No serà fàcil, i no serà gratis. Els costos seran enormes, però l’Estat, en tancar totes les portes, no deixa cap altra opció que mobilitzar-se i provocar una inestabilitat que faci que els poders fàctics forcin l’Estat a acceptar una negociació franca i honesta.