LA GALERIA
Pàtria vella o nova?
El nombre d’immigrants africans que volen arribar a Europa i el volum del dolor associat a la peripècia s’ha convertit en la primera llei de gravitació mediterrània. Morts al mar o en mans de les màfies; víctimes de tot el catàleg de violacions físiques i ètiques; inadaptació quan són aquí i veure’s rebutjats pels locals... Diem “immigrant” expressament i evitem “migrant”, l’eufemisme imprecís tot i que recomanat per tractar la mala consciència culpable occidental. Cert és que no tots els arribats han passat pels calvaris exhibits en els telenotícies, però sí que tots senten la síndrome del desarrelament. De la família que han hagut d’abandonar, de la societat que no els resolia els mínims vitals, de l’estat que els ha expulsat o que n’han hagut d’escapar per, sovint, salvar la vida. Per convertir-se en refugiats al primer món: a Europa i a Amèrica del Nord. I si refugiat val per posar nom a la nova condició externa, apàtrida pot valer per referir el sentiment de naufragi del que ha vençut tots els obstacles per arribar.
Apàtrida és el títol del llibre que ha publicat Joan Gasull (Llibres del Segle, 2019), un aplec de poemes per reflexionar sobre una d’aquestes experiències viscuda de prop per l’autor. Gasull ja havia publicat el llibre d’èxit El pacifista que pretenia volar una discoteca (Llibres del Segle, 2016), una novel·la sobre un episodi també verídic de finals dels seixanta; a les composicions d’Apàtrida el fet real de les vivències individuals, conseqüència d’uns fets que no ho són tant, és tractat de forma més intimista. Sabem que de versos l’autor n’ha fet intermitentment sempre, des que als anys seixanta va traduir Le déserteur de Boris Vian (recorden: Monsieur le Président/ je vous fais une lettre...) perquè Josep Tero la cantés, fins a uns recents i molt eficaços epigrames dignes de Fages de Climent, dedicats a algun figurant consistorial del seu poble. A Apàtrida es tracta de posar-se a la pell d’un adolescent i després jove saharià, de l’antic Sàhara Occidental, és a dir d’un fill d’espanyols de DNI vergonyosament abandonats pel govern ídem el 1975 a la violència marroquina. El noi, refugiat amb la família a l’àrid espai de Tinduf (Algèria), va ser acollit a casa de l’autor per les vacances estivals i va acabar estudiant-hi i vivint-hi com un més de la família. Les reflexions literaturitzades són –ja ho hem dit– tan privades com universals. Només una: renunciar a la identitat original i integrar-se en la d’acollida? Àrdua pàtria vella o fàcil pàtria nova?