Segon aniversari: La cobdícia dels collons ens ha dut fins aquí

Quan arriba el maig i l'exposició de flors de Girona em pugen al cap eufòries vitals que només m'interessen a mi i records agres que interessen força a tothom. Commemorem el segon aniversari de les desaparicions de Miquel Diumé i de Sebastià Salellas, amb un dia de diferència. Què en dirien, de la crisi? Miquel Diumé era tan enginyós com imprevisible. Per tant, no ho sé. D'aquestes coses n'havia parlat amb en Tià. Sé que assegurava que ningú no tenia valor de fer una investigació a fons, perquè es trobaria en el dilema d'haver de confiscar els béns als especuladors. Quan van morir en Tià i en Miquel, farà dos anys, deien que no hi havia crisi. Va començar el setembre del 2008, amb la defunció de Lehman Brothers. Els savis, gurus, analistes i tota la llopada saberuda del sistema econòmic i financer anaven tant per feina –per fer duros a cabassats– que no deien res de cap crisi imminent. Si algú ho va vaticinar era tingut per ximple, per anarquista, per trotskista, per comunista revolucionari, per un ximplet antisistema; dels estalinistes, dels maoistes i dels leninistes em fa basarda parlar-ne, no els puc posar al mateix sac, perquè mai no m'han agradat i perquè han fet més mal que la pesta bubònica. La cobdícia dels collons ens ha dut aquí. Si haguéssim frenat una mica el creixement; si en algun lloc en haguéssim plantejat el creixement negatiu; si algú hagués estat prou hàbil per convèncer la humanitat que el progrés no s'ha de mesurar en quilòmetres de carreteres, metres cúbics de formigó i xifres al compte corrent; capacitat de fer veure que calia progressar en drets socials, educació i llibertat... Però no. Ara invoquen els agents econòmics que ens han dut fins aquí i els d'ESADE, que avalaven aquell creixement. I ara per què ens hem de creure els d'ESADE i els agents econòmics, que no van saber predir que ens estimbaríem?