Una pel·li de la Guerra Civil

A vegades la lenta maduració d’una pel·lícula –escriure-la, finançar-la i rodar-la– es veu finalment premiada amb la coincidència feliç d’alguns esdeveniments que li donen més volada. Acaba de passar amb Mientras dure la guerra, escrita, dirigida i musicada per Alejandro Amenábar, estrenada a les nostres sales la mateixa setmana que el Tribunal Suprem autoritzava l’exhumació del cadàver de Franco i el seu trasllat del Valle de los Caídos. La cinta arriba acompanyada de certa polèmica al voltant de la suposada equidistància del seu realitzador, que recrea el procés de seducció i posterior redempció de l’escriptor Miguel de Unamuno, primer partidari de l’aixecament militar que va desembocar en la Guerra Civil espanyola i finalment detractor dels colpistes franquistes. Mientras dure la guerra, títol que es refereix a l’acord inicial de la junta militar d’atorgar poders excepcionals al general Franco només fins que s’acabés l’enfrontament armat, té una vigència evident i, vista des de Catalunya, una càrrega emotiva que fa posar els pèls de punta. No és veritat que Amenábar sigui equidistant, ell mateix s’ha encarregat d’afirmar que no el separa la mateixa distància moral i ideològica de Franco que d’Unamuno. I a la pel·li es nota. El boicot que grups d’energúmens de la ultradreta han realitzat en algunes sales d’exhibició, obligant la gent a sortir a fora, és una prova de la valentia assumida pel director xilè. En aquesta vida sempre es pot ser més agosarat, sobretot en el terreny creatiu, però tal com tenim el panorama, amb el trifachito trucant a les portes de la Moncloa, no deu ser gens fàcil signar un film en què en Franco fa por, en Millán Astray glaça la sang i l’”arriba Espanya” s’escup amb la ferotgia dels totalitaris. És veritat que fa una mica de ràbia, aquest Unamuno interpretat magníficament per Karra Elejalde, actor basc establert a Catalunya fa dinou anys, però precisament el procés d’enlluernament i rectificació que ell representa és el més alliçonador del film.