Els poders tocats

Tothom està pendent del càstig que s’imposi a Junqueras, Forn, Romeva, Turull, Rull, Sànchez, Cuixart, Bassas i Forcadell per haver forçat unes lleis amb l’objectiu últim de convocar un referèndum que va acabar amb el tirabuixó d’una declaració simbòlica d’independència de Catalunya. Destarotats tots plegats, els presos, les famílies i bona part dels ciutadans reclamen que es faci pública ja la sentència per afrontar dos anys després una condemna que, si no és justa, o si no és apreciada com a justa per la majoria de la població, servirà de ben poca cosa. D’altra banda, si observem els ciutadans que es van sentir amenaçats pels fets d’octubre del 2017, una sentència absolutòria, tot i que ni a la persona més optimista li passa pel cap aquest resultat, tindria el mateix efecte, no s’hi apreciaria justícia i serviria per al mateix. El xoc estarà servit si s’imposa la poca mesura en les decisions.

La manca de política dels darrers anys ha deixat un terreny tan erm d’accions polítiques que ara només hi tenen lloc actuacions judicials i el càstig. S’anuncien mesures policials, el nombre d’efectius, es recorda la violència legal. El debat, el diàleg i els fets romanen silenciats i desapareguts per deixar pas a proclames. I ara, paradoxalment, és la justícia qui té la responsabilitat d’adobar el terreny perquè pugui tornar a ser conreat amb solucions polítiques al conflicte.