Elogi de les tietes (i tiets)

Recordo que fa 10 anys, en una de les tandes de consultes populars sobre la independència nascudes a Arenys de Munt, vaig sentir per primer cop el terme “tieta” com a concepte sociopolític. Llavors algunes veus del sobiranisme alertaven sobre la necessitat de moderar el llenguatge i la simbologia d’aquelles campanyes populars, per no espantar les “tietes” i allunyar-les d’aquelles urnes subversives i d’origen popular. La premissa és que les “tietes” eren dones madures que havien passat bona part de la seva vida sota el franquisme i que eren portadores d’un catalanisme insubornable però conservador i poruc que no volia problemes i que tirarien enrere davant de qualsevol situació mínimament conflictiva. Les “tietes” eren la clau perquè aquella transició del catalanisme majoritari cap al sobiranisme tingués èxit, i els gurus del nou sobiranisme es posaven les mans al cap per la proliferació d’estelades (i algunes d’estrella vermella!), l’estètica alternativa d’alguns portaveus del moviment i l’assistència en campanya de segons quins personatges (“bascos no, sobretot no porteu bascos!”). Les “tietes”, deien aquells tiets tertulians, s’espantarien. És curiós el que fa la projecció de les pròpies pors.

Uns anys després, durant la tardor del 2017, vaig veure “tietes” fent-se selfies amb Otegi durant la seva visita a Lleida, o cantant un burlesc “passi-ho bé” a la Guàrdia Civil en la seva inspecció d’un revista a Reus, en el que va ser la primera imatge gràfica que a Catalunya una part molt important de la societat havia perdut la por i el respecte a l’Estat. La matinada de l’1 d’octubre del 2017, la majoria de concentrats per protegir el col·legi electoral que vaig visitar eren “tietes” i “tiets” del barri, i no es van moure quan les furgonetes d’antidisturbis de la policia espanyola van començar a rondar a les sis del matí per l’avinguda de davant del centre fent sonar els clàxons en una desfilada infame i desafiadora.

També ara, quan l’Estat implementa ja sense complexos la “basquització” de la seva estratègia a Catalunya, les “tietes” i “tiets” són els primers a no creure-s’ho i denunciar el relat del terrorisme. Tietes –i tiets– que van viure el franquisme, és cert, però també els alliberaments dels setanta i que porten un esperit de lluita i fermesa que molts ja voldríem en les generacions següents.