Iceta se sincera

El debat de la moció de censura de dilluns passat al Parlament de Catalunya es va revelar com allò que era: una farsa. Ciutadans no es dirigia als catalans des del faristol, sinó que procurava captar l’atenció de la premsa de Madrid i així llançar titulars contra el PSOE, amb el qual competeixen electoralment de cara a les eleccions del 10 de novembre. Es tractava d’escenificar que els socialistes no prioritzaven la unitat de l’espanyolisme enfront dels pèrfids independentistes, aquesta colla de supremacistes, terroristes i xenòfobs que cal apartar de les institucions a qualsevol preu. És un argumentari que costa d’entendre des de Catalunya, pensis com pensis, però que te’l pots arribar a fer teu si només llegeixes i escoltes el que diuen molts mitjans de la capital del regne, entre l’habitual goma-2 i les tradicionals persecucions de castellanoparlants que tan enganyosament retraten. Que Ciutadans i el PSOE cada cop estiguin més a prop en els seus postulats no fa que renunciïn a lliurar aquesta última batalla. Com més pes aconsegueixin l’un o l’altre, més o menys força tindran a l’hora de negociar un acord, ja sigui de govern o de governabilitat. El que va passar una mica desapercebut, enmig de tot aquest xou, és quan Miquel Iceta va sincerar-se tot precisant que la seva estratègia –la del PSC– havia aconseguit evitar que la presidència de la Diputació de Barcelona i l’alcaldia de la capital catalana caiguessin en mans independentistes. Ciutadans i PSC, PSC i Ciutadans, barallant-se per veure qui feia les maniobres més nocives per a l’independentisme: els uns des de l’oposició frontal, els altres des d’una actitud més sibil·lina. Paradoxalment, Roldán dirigia una moció de censura contra el president de la Generalitat proposat per Junts per Catalunya amb el pretext de derrotar l’independentisme, mentre que Iceta es vanagloriava d’haver arribat a acords amb la mateixa formació justament amb idèntic objectiu. N’hi ha per llogar-hi cadires.