Què puc esperar?

“Què puc esperar?”, es preguntava Immanuel Kant, un dels arquitectes de la modernitat. Escriure aquest article mentre esperes la sentència del judici a l’1-O, concedeix una llum negra: saber que l’alegria d’una sentència que permetés –posem per cas– que alguns presos poguessin tornar “a casa per Nadal”, no minvaria la nostra preocupació extrema per la manca de viabilitat política per defensar uns drets democràtics, ni per la dissort dels presos que poden quedar a la presó, ni per als que són a l’exili, ni per la sort dels conciutadans del segon judici que tot just ha començat, amb desenes de civils imputats i set persones acusades (preventivament!) de terrorisme. Davant de totes aquestes vides arruïnades, ¿què puc esperar? ¿Què podem esperar, d’un judici que parteix de la premissa que la llei fonamenta la democràcia –quan és precisament just a l’inrevés–? ¿Què podem esperar d’un judici a ciutadans demòcrates i pacífics? Salpebrat amb el 155 i els poderosos spin off dels 155 quotidians –detencions sense ordre judicial, introducció de conceptes ex professo (com ara delicte d’odi), conculcació de quasi dos milions de vots al Parlament Europeu, patrulles urbanes legitimades per arrasar tot allò que és llibertat d’expressió política–, davant de tot això: ¿què puc esperar d’un judici que accentua els límits a l’exercici d’una democràcia plena? En el pla estrictament personal sé que a partir d’ara carregaré amb una sentència perpètua, que s’ha escrit durant aquests dos anys: la meva incapacitat per comprendre i per acceptar, ni gens ni mica, la passivitat activíssima dels demòcrates que no han mogut cap dit per denunciar l’arbitrarietat i l’abús autoritari d’un sistema polític que ha deixat sense garanties polítiques ni seguretat personal una part de la ciutadania.