Punt i seguit

Al cap de poques hores de la desfilada pel centre de Madrid de la cabra de la Legió i del seu seguici, arriba la sentència del procés. A càrrec d’un tribunal que he de pensar que és del tot autònom dels poders polítics d’un Estat sense govern definitiu. Si no hi ha penes per al delicte de rebel·lió, sí que trobo notables les de presó: la veïna em diu: “Això rai, els jutjats, ¿qui els designa i controla?”. I, dona tafanera com és, em pregunta quants anys va passar a la cangri el responsable dels crims d’estat del GAL. Li dic que no es neguitegi: que el 1934 el president Lluís Companys i tots els consellers de la Generalitat van ser empresonats, si més no inicialment, al vaixell Uruguay, al port de Barcelona. Dona que llegeix, em diu: “Antes de llamarse ‘Uruguay’, el tal barco llevaba el nombre de ‘Infanta Isabel de Borbón’.” ¿Sí? Més enllà de les anècdotes, i ja amb memòria de vellet que no hi toca –ep!, i després de tornar a expressar el meu suport sincer als condemnats, amics com són de l’ànima–, dic que l’entrebanc, per indignant i dolorós que sigui, no pot ser gaire res més que l’aturada temporal d’una operació retorn. Cansats, escurats de recursos econòmics, tips de sentir penjaments insultants –ja se sap: “Brams d’ase no pugen al cel!”, que “ara és l’hora d’estar alerta”–, si la resposta de la ciutadania no es desinfla. Una part dels polítics electes, i que viuen unes immerescudes vacances pagades, només pensen en l’article 155... tot i que molts d’ells, i ho he comprovat, ni saben ben bé què diu. I és que s’adonen, com el poeta, que Lavorare stanca.