Pellfinisme

Tenir la pell fina s’ha convertit en una nova epidèmia. En temps de presumpta llibertat d’expressió la gent s’ofèn per qualsevol collonada i, el que és pitjor, s’ho pren tot com un atac personal. Tenim l’ego descontrolat o és que ens hem tornat imbècils del tot? Dies enrere, al galliner que és Twitter, l’amic Jair Domínguez plantejava una escena –real o no, això tant li carda– en una benzinera. Mentre ell paga 70 euros a la caixa, l’home que li cobra riu mentre mira una senyora que omple el dipòsit amb problemes perquè el dispensador és “una puta merda”: “Las mujeres no saben poner gasolina, ¿eh?”, li engalta el llardós. En Jair, sense embuts, li respon: “Bueno, yo antes era mujer.” I es fa el silenci a la benzinera i a cinc quilòmetres a la rodona. El que hauria d’haver estat un gag amb empatia inclosa, una resposta brillant que desmunta el masclista de torn, es va transformar a l’instant en un debat encès sobre els 70 euros (detall irrellevant) i sobre la frivolització sobre els canvis de sexe, amb tota la problemàtica que comporten. Els parroquians van titllar en Jair de presumptuós i d’insuportable. També a Twitter, Santi Balmes apuntava: “Avui. En dia. Per evitar. Malentesos. Cal. Puntualitzar-ho. Tot.” El líder de Love of Lesbian no es referia als signes de puntuació, és clar, sinó a l’actual necessitat malaltissa de matisar-ho tot per evitar grotesques represàlies. El pellfinisme no deixa de ser un pas més respecte a l’antic i sa costum de pentinar gats quan es té poca feina. Ara es gaudeix tocant la pera. I això, estimats, és un símptoma prou clar de l’egoisme i la deshumanització imperants que dominen el nostre segle.