L’Amazones i el Vaticà

Llegim al primer capítol del Gènesi, verset 27, que Déu, dirigint-se a l’home que acaba de crear li diu: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles.” La frase bíblica no sembla pas una recomanació o mandat propici ni aconsellable a la societat actual. Entre altres coses, perquè en certs països l’acceleració és dramàtica; i no ho dic pas jo, ho escriu un cronista de L’Humanité fa dues setmanes. Diu que la població es duplica cada vint-i-cinc anys; així dels anys 1950 al 1975, Mèxic passa de 27 a 60 milions; l’Iran, de 14 a 33; el Brasil, de 53 a 108 milions, l’Índia sobrepassa els mil milions i la Xina, els mil quatre-cents.

Però tot i el sínode convocat pel papa, dedicat a les selves amazòniques, ha transcendit encara potser més un altre tema a nivell d’Església Catòlica, al centre del qual hi ha, com dins un remolí canviador alentit per forces centrípetes, el nostre papa Francesc. El cardenal brasiler Claudio Hummes fou un dels principals protagonistes del sínode amazònic, i en va fer la solemne inauguració amb un discurs dedicat als desprotegits indígenes i als pobres en general. En un moment del discurs digué que caldrà obrir camins cap al futur i obrir les portes a la renovació de la Santa Mare. I afirmà que les comunitats indígenes amazòniques sol·licitaven que s’obrís pas a l’ordenació sacerdotal, en les seves regions, d’homes casats, els anomenats viri probati, per la greu carència de capellans en les dites comunitats, bo i reclamant també la creació d’un ministeri per a les dones que presideixen les comunitats.

I, és clar, ja la tenim armada: el papa amb el seu desig i voluntat de fer canvis tan importants com necessaris per un cantó, i per l’altre una cúria que sempre va amb el fre de mà posat. No sé pas si el nostre Francesc se’n sortirà perquè els entrebancs són continuats, tot i que nosaltres, els de la feixa de baix de tot, en devem saber un dos o un tres per cent a tot estirar. Un personatge d’aquests refractaris als canvis i per tant contrari al que intenta proposar el papa, ha dit que el celibat sacerdotal era voluntat de Déu, així com el no accés de dones al ministeri. Però és evident de tota evidència que mai podrem  conèixer el pensament de Déu, malgrat que algú en parla com si hagués sopat amb Ell el dia abans.