Els cínics

Ben diferents dels filòsofs grecs anomenats així, allunyats dels plaers i dels béns materials i dedicats a una vida senzilla i ascètica, els cínics actuals ocupen llocs de poder en totes les esferes, per bé que, com és evident, ni tots els poderosos ho són ni tots els cínics tasten el poder.

Que el poder corromp no sempre és cert, però alguna cosa hi deu haver quan se’n multipliquen els casos. Els poderosos de tota la vida, com alguns empresaris, o els professionals que arriben als càrrecs com a conseqüència de la seva preparació o dels seus mèrits no han de recórrer al cinisme; els grimpaires -“trepes”-, sí. Tampoc no els cal, en general, a les cúpules de poders com el militar o el policial, perquè la finalitat de la seva professió, el seu tarannà i la pròpia normativa interna fa coherents –i esperables- les conductes, diguem-ne, bèsties.

En canvi, en el món de la política, els cínics estan sobrerepresentats, sobretot entre els qui s’hi dediquen professionalment des de sempre; i alguns dels nouvinguts acaben tornant-s’hi per simple supervivència; tanmateix, la gent –que és molt sàvia- ja ho sap i gairebé ho dona per descomptat.

No obstant això, sorprèn l’abundor en cúpules com la dels poders eclesiàstic, pel component de representants de Déu –o d’Al·là–, o judicial, atès el fet que el futur de la gent és a les seves mans i n’esperen que siguin un exemple davant la llei i dels fets comprovats.

No cal posar tampoc els noms. Només cal observar com es comporten els cínics. Tenen molta cura de les seves formes, fins i tot poden arribar a caure simpàtics; però tenen la mirada buida, fosca, no miren a la cara –i, si ho fan, és amb menyspreu-, capaços de qualsevol cosa per arribar on volen o per mantenir-s’hi, cruels i també sense escrúpols.

Per això són un veritable perill per a la bona gent del carrer.