El ‘momentum’ de fer una proposta

El Tribunal Constitucional va empènyer el gruix de les classes mitjanes cap a l’independentisme a partir de la sentència contra l’Estatut del 2010 i, ara, el Tribunal Suprem ha escalfat aquesta mateixa base social fins al punt d’ebullició de la vaga general. En aquesta dècada, a l’Estat no li ha importat deslegitimar-se a Catalunya, ni els partits amb seu central a Madrid han volgut estalviar-se la utilització a fons de la catalanofòbia atàvica de les tavernes espanyoles. El resultat que crida més l’atenció és Vox, però encara és més significatiu el desplaçament estratègic del PSOE des d’una posició nacionalment moderada –almenys vista des de Madrid– en les eleccions del mes d’abril fins a la competició espanyolista que apunta al 10-N.

Sobre aquest context, Pedro Sánchez ha comès la temeritat de fer coincidir la campanya electoral amb la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics catalans, a partir de la hipòtesi, errònia, que la resposta de l’independentisme es limitaria al verbalisme institucional i a unes manifestacions nombroses, però políticament inofensives. La realitat, però, és que les condemnes han estat prou desproporcionades per retornar la iniciativa al camp català. L’independentisme social s’ha hongkonguitzat, assumint la impotència de les institucions pròpies i dipositant les tàctiques de mobilització al ciberespai, fora de l’abast de la repressió. I així, mentre el Madrid polític i mediàtic assenyala –histèricament– el president Torra, el resultat és que l’Estat ha tornat a perdre el carrer, dos anys després –i com a conseqüència– de l’1 d’octubre. Això, mentre la premsa internacional torna a fer les mateixes preguntes i les mateixes portades.

De l’altra banda, l’independentisme institucional està dividit i políticament inoperatiu. Hi ha una pugna electoral permanent entre ERC i JxCat, l’ANC i Òmnium diuen coses diferents, el carrer ha depassat els partits, hi ha violència fora de control a Barcelona i les grans ciutats catalanes, el president Torra està políticament sol, els Mossos comencen a ser indistingibles del CNP, la Generalitat funciona amb el pressupost del 2017... Tot això és veritat, certament. Però també ho és que l’independentisme acaba de demostrar que és capaç d’aturar completament el país. Indiscutible.

El cas és que hem arribat a la cruïlla. El procés s’ha enfonsat perquè ha acabat estavellant-se contra les roques d’un sistema tancat i molt agressiu, hereu del pacte amb les elits funcionarials franquistes. La sentència de Marchena arriba a qualificar d’“ingenus” els ciutadans que van anar a les urnes l’1 d’octubre perquè el poder de l’Estat no va trontollar en cap moment. Però la repressió també ha fracassat perquè deixa en fallida política les institucions de l’Estat a Catalunya. És fàcil tancar nou persones a la presó, el que és difícil és convèncer tota una societat que això és just.

Per primera vegada ens hem aproximat a alguna cosa semblant a un empat d’impotències polítiques. És en aquest context nou que l’independentisme, si vol mantenir la iniciativa, ha de recuperar la unitat estratègica i acordar una proposta de mínims, un oferiment que ha de coincidir amb el retorn de la pau als carrers. L’actual règim polític espanyol té l’origen en un pacte amb la violència de la dictadura franquista i, posteriorment, no ha tingut cap problema especial per reunir-se amb ETA amb la mediació de diversos agents internacionals. L’independentisme català, impecablement democràtic, ha d’oferir projecte i interlocució i, a partir d’aquí, fixar el focus sobre la cadira buida que té enfront. Ara pot posar la vaga general –aquesta i la pròxima– sobre la taula.