Hora de definir-se

Nedar i guardar la roba és una actitud tan vàlida com qualsevol altra en certs moments de la vida però inacceptable –i covarda– en els que ens toca viure aquests dies, en què no hi ha equidistància que valgui perquè el que està en joc són els valors democràtics. Els sindicats CCOO i UGT, majoritaris a Catalunya com també ho són a l’Estat espanyol, han triat aquesta via, la de no pronunciar-se, al costat de les patronals, i diumenge feien un comunicat conjunt en què demanaven “restablir els espais de convivència i cohesió social que facilitin un clima idoni pel diàleg i negociació que garanteixi l’estabilitat política, econòmica i social que Catalunya necessita”. Això sabent que sempre hi ha una banda que comunica o no s’hi posa.

En aquests dies, el que calen no són eufemismes sinó posicions clares. Encara que passin factura. I el que s’espera dels sindicats és que es posin al costat del poble i no al costat del diner. No és just que es defineixin més clarament pel que passa al Líban o a Xile que pel que passa a Catalunya. Almenys ahir Camil Ros condemnava enèrgicament la violència i, malgrat que tornava a receptar diàleg com a solució, no quedava conforme amb una sentència que obliga la seva antiga companya, Dolors Bassa, a estar-se 12 anys a la presó.

Cal que els sindicats siguin clars, estiguin a peu de carrer i no busquin complaure per no dir res. El poble els demana que parlin i cal escoltar-los.