Algú li ho hauria de dir

Dilluns el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, feia una breu estada de poc més de dues hores a Barcelona i visitava –amb escortes amb subfusells metralladors dins del cotxe– la Prefectura Superior de Policia de Catalunya, a la Via Laietana, i els hospitals del Sagrat Cor i de Sant Pau per saludar els policies ingressats per les lesions que van patir durant els aldarulls. Va quedar fora de l’estada visitar els mossos d’esquadra i trobar-se amb el president de la Generalitat, Quim Torra, a pesar de les diverses sol·licituds que aquest li havia fet per reunir-se i parlar de l’actual situació a Catalunya.

En un intercanvi de epistolar previ al desplaçament a Barcelona, Sánchez retreia a Torra que no complia les obligacions de tot responsable públic: “Condemnar la violència de manera rotunda; emparar les forces de seguretat que la combaten, i evitar la discòrdia civil”, nova versió del “no governar per a tots els catalans”. Tot i que el president de la Generalitat va reaccionar amb un cert retard a l’esclat de violència de dilluns passat –en bona mesura atiat per la contundent acció policial–, a hores d’ara no es pot dir que no ha condemnat la violència. A més, el president i el conseller d’Interior, Miquel Buch, han emparat l’actuació de les forces de seguretat, però no de manera acrítica, com han fet Sánchez i el ministre d’Interior Fernando Grande-Marlaska, perquè en un estat de dret i democràtic l’actuació d’aquestes forces està sotmesa a uns protocols que, per tot el que s’ha pogut veure en els mitjans de comunicació, en la relació d’assistits pels Serveis d’Emergències Mèdiques (SEM) i els centres hospitalaris i per les cròniques de molts mitjans de comunicació, aquests dies s’han conculcat en reiterades ocasions, especialment, però no només, per part de la Policía Nacional: a Catalunya, per exemple, el Parlament prohibeix l’ús de pilotes de goma, que sí que han usat els policies nacionals. I, per acabar, com es pot apel·lar que Torra sigui el president de tots els catalans quan Sánchez està demostrant que és incapaç de ser-ho de tots els ciutadans espanyols, atès que, tal com ja va fer Felip VI el 3 d’octubre del 2017, no mostra ni una engruna d’empatia pels ciutadans que voten opcions independentistes: un 36,5% en les eleccions al Congrés dels Diputats del 28 d’abril d’enguany; un 49,5% i un 44,4% en les del Parlament Europeu i les municipals del 26 de maig, respectivament; i un 47,3% en les del Parlament de Catalunya del 21 de desembre del 2017. En el moment de la investidura, va rebutjar reunir-se amb ERC i JxCat per tal de mostrar-se tan dur o més que PP i Cs. Un greu error, perquè allò que fa uns mesos podia obtenir gairebé de franc, ara, després de la sentència, serà molt més difícil, com ja li va advertir Gabriel Rufián. O potser és que al que realment aspira és a la gran coalició socioliberal. En algun moment, va semblar que amb Pedro Sánchez el conflicte podia entrar en vies de solució o, si més no, de diàleg polític. Però no, engolit per la síndrome de La Moncloa, s’allunya cada vegada més de la realitat. Es tanca en posicions a voltes autoritàries –que no d’autoritat, que és quelcom que no es té, es guanya–, arrogants i inflexibles a l’empara d’una Constitució de la qual, en lloc de fer una lectura “flexible” que servís per solucionar els conflictes polítics, com defensava Ernest Lluch, es fa una interpretació rígida i dogmàtica com si es tractés d’un text sagrat, cosa que només serveix per agreujar-los.

Crec que el socialisme català té una responsabilitat, i alhora una oportunitat, de fer veure al candidat socialista que la situació a Catalunya ha esdevingut crítica i que no pot ignorar per més temps la realitat d’una ciutadania que de manera majoritària exigeix poder exercir el seu dret a decidir en llibertat el seu futur polític. Que de manera encara més majoritària exigeix que s’obri un diàleg polític entre el govern de Madrid i el de Catalunya (aquests dies ho han demanat des de l’alcaldessa de Barcelona als sindicats, les patronals i les cambres de comerç). I que de manera encara més pronunciada protesta contra una sentència que considera profundament injusta. Queda prou lucidesa per avaluar el grau d’indignació que ha causat la sentència en gran part dels ciutadans de Catalunya i la magnitud de la resposta que s’està produint des de dilluns passat?

El candidat socialista a president del govern espanyol hauria de saber que alguna cosa no va bé quan li cal fer un vídeo promocional i difondre’l als quatre vents en quatre idiomes –anglès, francès, castellà i rus– per convèncer l’opinió pública internacional que Espanya és el súmmum de la democràcia i de l’estat de dret. I si no ho sap, algú li ho hauria de dir.